filant prim

Toda brisa horada algún cuerpo,

hasta aventar su luz,

el cereal rescoldo que aún le quema.

La sangre       se evapora      en la memoria

de la fiebre.

CELIA CARRASCO GIL

Una llarga discussió, durant la celebració d’un claustre, a l’escola, arran de la necessitat d’organitzar espais i projectes. El debat de l’acció conjunta. El debat necessari. De sobte, una idea creua l’espai del col·loqui i ve a aterrar sobre la superfície sempre a punt del pensament inquiet. I s’hi queda. Per voleiar-me entre les celles, com un insecte capaç de fer-me captiu d’una entomologia insòlita. La resta del món perd capacitat per fer-se’m perceptiu en els seus raonaments. Hi ha un debat acalorat que viu al marge de la meua defensa, si se la mereix. Algú ha posat l’anècdota de la confessió pertorbadora d’un nen abans de començar la classe. Aquella demanda d’ajuda sense instruccions d’ús que sovint fan els alumnes quan venen d’aquella banda de la vida, fosca i freda, a la que nosaltres no podrem accedir mai. És allò el que m’ha extret del moment i m’ha deixat, de nou, al banquet de la reserva. L’argumentació farcida de referències curriculars, expeditiva, no em sedueix. En canvi, l’aparent humanitat d’aquella referència, m’empresona. I és en aquell moment quan pense en la quantitat ingent d’hores que dediquem a aprovisionar-nos d’aquella acció notarial que és la documentació. L’excés de dedicació forense, en voler relatar sobre fulls farcits de quadrícules facilitadores d’una posterior interpretació numèrica, allò que fem. La literatura baldera. Intente imaginar-me tot el temps que passem a l’escola dedicat, únicament, als nens. L’escola convertida en un lloc de trobada. La informalitat de la gestió de les hores. El nen que sap que hi ha moments on pot aproximar-se i deixar-te a les mans aquell vidre trencat que és part de les circumstàncies que viu. El mestre, investit d’una confiança cega, arreplega el crit i el trasllada. Acompanya l’alumne fins al lloc. No cal tenir la resposta. Només cal saber el camí. Assenyalar i assegurar el trànsit. I vetlar després la llarga nit d’aquell viatge. Em pesa la deshumanització corporativa. El professionalisme aliè a les emocions, als sentiments. Agafe un quadern, envellit de notes d’altres reunions, d’altres trobades i, després de triar una pàgina entre la seua profunditat d’altres no escrites, vaig fent apunts i vaig soterrant idees que mai més no recuperaré. Les llibretes sense propòsit són abismes on abocar els mots que no vols que ningú no trobe. Allò que creus que l’oblit s’emportarà i només és refugi del moment. Escric, aliè a tot. I just després pense que han estat precisament les paraules les que m’han deixat en aquell profund silenci. Que he resultat improductiu per al grup. M’espanta creure que algú m’observa i descobreix que, en realitat, no he estat per allò que passa. Que només tinc un posat d’atenció, un subterfugi. Escric igualment, per mantenir-me viu en aquell naufragi que jo mateix he provocat. Però ningú no em veu. En aquell capteniment m’he tornat l’home invisible. Vaig enfilant idees que semblen inconnexes, contradictòries. Idees que només prenen sentit al meu cap. La cambra fosca. Allà on es belluguen tots els detalls del món que m’importen. El pes dels grans pactes ja no m’interessen. La reunió acaba entre aplaudiments. Acomiadaments que s’allarguen més enllà de la lògica, perquè tot ha trigat molt a resoldre’s. Si més no, per al meu gust. Mentre tanque la llibreta, alguns han pres la iniciativa de redreçar el local que ens ha improvisat l’espai de la reunió. Altres s’arraconen per parlar una mica més, com si el fet discutit hagués estat insuficient per a les seues ànsies dialèctiques. Com és el darrer claustre que celebrarem del curs, hi ha hagut qui ha aprofitat per acomiadar-se definitivament dels companys amb qui ha compartit els darrers anys. Hi ha mirades d’estupor. Hi ha mirades de sincera emotivitat. Marxe sense poder afegir-me ni a l’afecte ni a la indiferència. La meua vida és cada vegada més així: una defectuosa gestió dels esdeveniments, que ja no puc incorporar. Al carrer, em mire el món, esguitat de propostes que no em captenen. Només els detalls. La curiosa clivella per on se’m filtra l’atenció.