La novel·la “Demà, i demà, i demà” de la Gabrielle Zevin, amb traducció d’Ernest Riera, m’ha paregut molt semblant a la feixuga inversió de temps que et cal per a completar un d’aquells jocs, dels quals parla la història. L’etiqueta de fenomen literari em va poder. Això i que està publicada per Periscopi, que sempre és garantia de qualitat. Però no he trobat cap element d’immersió. Entenc que es tracta d’un treball que poua en aquesta contemporaneïtat, feta d’evasions, dotant el disseny de videojocs amb una èpica i un tractament fins i tot transgressor que no acabe de comprendre ni de compartir. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics de la literatura que no sé en quin moment de la seua atrafegada vida han pogut llegir-se, vol elevar l’argument fins a quotes que el situen en un nivell determinat d’acceptació per segons quins lectors. Supose que tinc un munt de prejudicis en aquesta qüestió i que hauré d’exorcitzar. Una incapacitat que arrossegue cada vegada que algú mira d’acomboiar-me amb una partida d’aquells jocs histriònics i sense aparent més objecte que distreure les hores d’una manera addictiva. I em fa lamentar el munt de temps que deixe perdre sobre aquella tasca i que m’aparta del que hauria d’estar fent realment. És una sensació idèntica a la que he tingut llegint aquest llibre. Haver estat sotmés al seu excés, sense que m’ho pogués permetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada