He acabat el llibre de cartes creuades entre Torralba i Villatoro “Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades”. Fragmenta Editorial. El conjunt m’ha resultat fluix i decebedor. Potser perquè en principi esperava una controvèrsia, un combat dialèctic més radical que hagués ajudat realment a definir postures. Si més no, la meua. I, per contra, m’he trobat un diàleg entre dues persones, una convençuda de la seua fe i l’altra envejant-la sense tenir-la, que no acaben de trobar-se el to per fer més profitosa la divergència. Això fa que tot semble una mena d’aproximació, de desig d’entesa, de confluències que es busquen, de pujada de sucre en moltes ocasions, que obliguen a saltar pàgines, per redundants. El final, escrit al voltant de les festes de Nadal, és repetitiu. El pes abassegador del calendari ofega la raó i tot és un brou espesseït de bons desitjos. No ofereix la transgressió necessària per a esperonar el pensament. En canvi, hi ha hagut un parell de cartes on he pogut gaudir d’allò més, amb el tema del mal que, al meu entendre, va al moll de l’os sobre l’existència de Déu. Sobre la justificació de la teologia que el manté. Potser Villatoro, llastat per les circumstàncies personals, no acaba d’oferir l’equilibri que necessita aquell diàleg: una profitosa controvèrsia que ens obligue a treure raons que pensàvem que no teníem. Que ens obligue a posicionar-nos, a revisar-nos com a lectors que també necessitem respostes. I, en el meu cas concret, respostes que puguen servir-me per a aclarir aquest trànsit vital orfe de transcendències. No sé si m’he explicat amb aquest text. L’escric d’una tirada, quasi sense pensar. Des del ventre. Un pèl molest per no haver pogut acabar el llibre amb l’entusiasme amb el qual l’encetava, perquè m’he cansat de llegir-los pegant voltes sobre el mateix. Torralba s'encoratja en els seus arguments quan Villatoro l’obliga amb el seu escepticisme meditat. En canvi, quan només expressa nostàlgies i desitjos que no pot complir, Torralba l’adoctrina, es presenta com a autor d’un catecisme antic, de vegades amb argumentaris superats. Com si no trobés la manera o com si li resultés més senzill recórrer a allò que tots sabem i que hauríem d’acceptar sense remei. Des del meu punt de vista el llibre no acaba de complir amb la seua funció, potser per haver estat massa improvisat. En algun moment l’editor va considerar que la digressió lliure podria encaminar-lo. Però no ha estat així. Al final sembla que hi ha dos buits: un fonamentat en un misteri que sacralitza sense encomanar-se de lògica i l’altre en l’absència de transcendències que podrien ajudar-lo a acceptar la part més ombrívola de les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada