Quaranta dones tancades en una gàbia, a un soterrani. I custodiades per homes amb els quals no poden interactuar sense patir el dolor dels seus fuets. No saben on són ni el propòsit del seu captiveri. No hi ha res al seu voltant que puga donar-los cap senyal. Ni evidències del pas del temps que no vegen en el seu propi cos. L’abans encara és intacte en la memòria. Flaixos que mantenen vius. Però mai no arriben a saber per què són presoneres. Només una d’elles, nascuda en captiveri, no conserva aquell passat, la protagonista que relata la història. I, de sobte, la llibertat. Els carcellers desapareixen inexplicablement i descobreixen que, el món exterior, és tan terriblement buit com el que han viscut empresonades.
Jacqueline Harpamn, d’origen jueu, ha viscut l’experiència de l’antisemitisme. I tota aquella tragèdia sura entre les pàgines d’aquesta història. La supervivència com a únic objectiu. Mantenir-se vives. Guardar en la memòria allò que vam ser per apuntalar l’esperança de tornar-hi. La lluita (la rebel·lió interior) per trobar els apunts del món que érem. Quines possibilitats tenim de viure en un món sense referències?
Escrita amb una prosa que enganxa des de la primera línia, fluida i perfecta, farcida de reflexions colpidores i roents i que es presenta com una història distòpica i apocalíptica. Malgrat que no deixa de ser una metàfora, una recreació de moltes de les situacions que es viuen ara als camps de concentració que la nostra indiferència permet arreu del món, i on ni a dintre, ni més enllà de les tanques que els cerquen, les víctimes troben el més petit indici d’humanitat.
“Yo que nunca supe de los hombres” (en català, "Jo, que no he conegut els homes", a Periscopi) és el relat terrible d’allò que podem perdre. Si és que no ho hem perdut ja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada