“Voces del silencio” és una narració perfecta en el seu maneig del llenguatge, però insuportablement anodina. El personatge principal —la petita Calley—, assumeix el protagonisme que li dona ser la narradora de la història. Fins que, de sobte, es transforma en una mèdium capaç de sentir les veus dels morts (i veure’ls), cosa que no ha servit per a aclarir (fins a la pàgina 200, si més no) el brutal assassinat de son pare, amb el qual arranca el llibre, amb una vaga promesa de proposta sobrenatural. Un succés que penses, equivocadament, que condicionarà la trama. Tot és, però, un seguit de fets rutinaris, detalladament explicats, que es concentren en l’estada a la casa de la platja, en un ambient sense paisatge. Un lloc que només serveix (fins on he pogut llegir) per emmagatzemar els personatges que van sorgint, enverinats d’una superioritat moral i altivesa que l’autora descriu de manera tosca i previsible.
Sembla que l’excusa de la senyora King per fer aquest llibre va estar el deure inexcusable que li suposava acabar el relat del guionista i amic Michael McDowell, que va morir abans de poder-la enllestir. No soc capaç de saber què hi ha de cadascú. El que sí que sé és que la mà del mestre, tot i fer-se present en el cognom que senyoreja la coberta del llibre, no hi és enlloc. Tot és una decebedora tabarra, sovint innecessària. Em sap molt de greu no acabar els llibres, però aquest l’abandone a la pàgina 224.
Sembla que l’excusa de la senyora King per fer aquest llibre va estar el deure inexcusable que li suposava acabar el relat del guionista i amic Michael McDowell, que va morir abans de poder-la enllestir. No soc capaç de saber què hi ha de cadascú. El que sí que sé és que la mà del mestre, tot i fer-se present en el cognom que senyoreja la coberta del llibre, no hi és enlloc. Tot és una decebedora tabarra, sovint innecessària. Em sap molt de greu no acabar els llibres, però aquest l’abandone a la pàgina 224.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada