el deshielo

EL DESHIELO. Lize Spit. Ed. Seix Barral.

Aquesta novel·la és en realitat un ésser viu que batega, que respira, que mossega i atordeix d’olors. També potser és només un sol òrgan, un estómac, on els fets que viuen els personatges d’aquella pertorbadora normalitat, van dissolent-se, empesos per una acidesa gàstrica de rumors i indiferències i dels que mai no acabes de fer del tot la digestió. EL DESHIELO és un llibre dur. Tant pel que fa a la seua lectura, com per a allò que ens conta a través de la seua protagonista, l’Eva, que ens parla en primera persona: aquella infantesa dura, desnonada d’afectes imprescindibles i la posterior adolescència, que converteix cada descobriment en un trauma que pesa com un bloc de gel i que arrossegues amb l’esperança que algun dia canvií la climatologia de les hores i te’l trega de sobre.

Quan comences tens la sensació que no saps on et porten. Fins que descobreixes que tot és talment com es descriu. Quan creixem en una localitat menuda, no triem mai. Som escollits. I acceptem la imposició d’aquelles circumstàncies davant la por d’esdevenir sols. Perquè sabem que, si això passa, ens convertirem en el blanc de tota aquella anomalia col·lectiva. Acceptar és la forma d’existir en un poble petit. De sobreviure.

L’autora narra la història en tres temps perfectament simultaniejats: el retorn de la protagonista al poble natal, temps després que passaren aquells fets trasbalsadors, l’estiu del 2002 i un tercer que va acumulant-se de moments del passat de l’Eva.

En un començament, els esdeveniments semblen una mica repetitius i això col·labora en aquella sensació de pesantor que se t’acumula a cada pàgina. Fins que vas aprofundint en aquell pou que sembla que no s’acaba mai i on acabes ofegant-te. I llavors no vols parar, perquè necessites sortir i respirar. Acabar per salvar-te. Tot i que saps que hi ha llocs reals on això no és possible.