Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.
El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest
llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora
intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la
persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries,
que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia.
Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa
poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.
En
La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre
el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica
Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set
proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de
l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa
preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li
proposa consumir els desitjos comuns.
Trenta-set proses amb una força lírica
notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer
llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens
l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se
sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir
imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera
amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera
personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs
March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions
poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que
res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la
pena».
Josep Manel Vidal és un poeta que
m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon
llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual
va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.
