“En las ciudades pueden encontrarse
relojes que se paran en la última copa,
la luna sobre un taxi
y todos los poemas que te escribo”.
LUIS GARCIA MONTERO
Les
ciutats dormen fets antics. He viscut coses que després han quedat enganxades a
les parets de les façanes del meu recorregut. Com anuncis pretèrits o pintades
precipitades que ningú ja no treu per nostàlgia o per mandra. De fet, a poc a
poc, els camins van omplint-se de fites d’allò que vam ser i que la pedra, que
pensàvem emmudida, parla tan bon punt ens reconeix al pas. Hi ha moments que ja
no hi veig al cap. Magatzem atapeït. Però com la vida és un escampall de
records, en regirar la ciutat d’acollida, trobe plens els calaixos del passeig.
No es perd del tot l’equipatge d’allò que vam viure. I per això, també, deixem
de visitar indrets. Passem de llarg. Deixem morir paisatges que han fet de fons
d’alguna desgràcia, d’alguna derrota. Si som a prop, girem el cap. Mirem cap a
l’altre cantó. Ens desfem d’aquell monument al desamor. Ens resistim. Sí, cada
ciutat ens té un moment en dipòsit, allotjat en una intempèrie que ningú no
desfà. Perquè allò que vam ser, fins i tot en els buits, troba la manera de perpetuar-se.
Potser perquè en el seu no-res hi caben millor les circumstàncies d’allò que ja
no som. Les ciutats parlen més d’un mateix quan més silents resulten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada