Has alçat una murada de llibres davant de cada barandat que tens a casa. Lleixes atapeïdes. Elevades fins al sostre. I fa dies que et trobes més complagut en l’observació d’aquella construcció que en la lectura de cada maó amb el que has empresonat la vida, a l’altra banda. Agafes un llibre. El deixes uns instants, reposar, sobre les mans, sobre la falda, sobre el braç del seient on has decidit reclinar-te les properes hores. Cerques aquell punt de serenor, litúrgic, per encetar-lo. Respires. Finalment l’obris, t’endinses. Fugint de l’atenció del món gires una pàgina i una altra. Dolça parsimònia. I, de sobte, t’atures. Has perdut la sincronia entre el so que pronuncies i la imatge que el teu cap hauria de tenir impresa. T’hi fixes en el final de la frase, però et cal contextualitzar aquell punt. Tornes enrere. I descobreixes que potser fa quasi una pàgina (de vegades, dues) que has perdut l’atenció sobre el fil d’aquell discurs. Aquesta solitud gangrenada que va prenent-te els hàbits et posa en una insòlita alerta: per què llegir? Per què matar les hores resseguint cada discurs, cada història impresa? Per què ferir-te l’ànima d’aquella manera? Han minvat els sorolls del veïnat a cada alçada. I els lloms de cada llibre xuclen la llum fins que moren sense brillantor. Com si buscaren a consciència aquella unànime tonalitat grogosa que els agermane. Per què llegir? Anàvem a l’escola i apreníem a desxifrar aquell codi de superfícies. El nom de totes les coses. Els objectes van renunciar a ser només una forma i un color i un tacte abrupte. Rere cada cosa que vèiem un mot personalitzava el seu efecte sobre nosaltres. Les paraules rotulant-se en els trajectes. Deixant petjada d’algun ànim. Tot allò material i també sense matèria. Descobríem coses que no hi eren perquè vam embenar la seua invisibilitat amb la paraula. I així, a poc a poc anàvem definint la forma de tot i esbrinant el contracte que teníem amb la vida. Un document inesgotable, crescut de clàusules que florien a cada pàgina que giraves. Per què llegim? La vida no era prou evident ni concreta en els seus efectes. Ens calia recitar-la, de vegades, de memòria. Ens calia apuntar-la. Ordenar-la amb versos, amb paràgrafs. Expressionar-la. L’univers avivant-se de lletres. Tot és un llibre. El que és. El que no és. El que podrà arribar a ser. Allò que no serà mai. I per això llegim. Perquè volem entendre i, alhora, desentendre’s. Perquè volem arribar i també sortir-ne. Perquè volem comprendre i ignorar. I també llegir per posar ordre. Acceptar l’incomprensible guió de l’existència. De la pròpia i de la aliena. Per què llegim? No pots aturar-ho tot en una resposta. Però, per què viure, si no ho fas?
El valencià del corral i del carrer
Fa 6 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada