dijous, 20 de gener de 2022

què viure, si no?

“No esperes res
si no és la paraula
que brollarà del fons
com fruit entre les branques.”
CESARE PAVESE

Has alçat una murada de llibres davant de cada barandat que tens a casa. Lleixes atapeïdes. Elevades fins al sostre. I fa dies que et trobes més complagut en l’observació d’aquella construcció que en la lectura de cada maó amb el que has empresonat la vida, a l’altra banda. Agafes un llibre. El deixes uns instants, reposar, sobre les mans, sobre la falda, sobre el braç del seient on has decidit reclinar-te les properes hores. Cerques aquell punt de serenor, litúrgic, per encetar-lo. Respires. Finalment l’obris, t’endinses. Fugint de l’atenció del món gires una pàgina i una altra. Dolça parsimònia. I, de sobte, t’atures. Has perdut la sincronia entre el so que pronuncies i la imatge que el teu cap hauria de tenir impresa. T’hi fixes en el final de la frase, però et cal contextualitzar aquell punt. Tornes enrere. I descobreixes que potser fa quasi una pàgina (de vegades, dues) que has perdut l’atenció sobre el fil d’aquell discurs. Aquesta solitud gangrenada que va prenent-te els hàbits et posa en una insòlita alerta: per què llegir? Per què matar les hores resseguint cada discurs, cada història impresa? Per què ferir-te l’ànima d’aquella manera? Han minvat els sorolls del veïnat a cada alçada. I els lloms de cada llibre xuclen la llum fins que moren sense brillantor. Com si buscaren a consciència aquella unànime tonalitat grogosa que els agermane. Per què llegir? Anàvem a l’escola i apreníem a desxifrar aquell codi de superfícies. El nom de totes les coses. Els objectes van renunciar a ser només una forma i un color i un tacte abrupte. Rere cada cosa que vèiem un mot personalitzava el seu efecte sobre nosaltres. Les paraules rotulant-se en els trajectes. Deixant petjada d’algun ànim. Tot allò material i també sense matèria. Descobríem coses que no hi eren perquè vam embenar la seua invisibilitat amb la paraula. I així, a poc a poc anàvem definint la forma de tot i esbrinant el contracte que teníem amb la vida. Un document inesgotable, crescut de clàusules que florien a cada pàgina que giraves. Per què llegim? La vida no era prou evident ni concreta en els seus efectes. Ens calia recitar-la, de vegades, de memòria. Ens calia apuntar-la. Ordenar-la amb versos, amb paràgrafs. Expressionar-la. L’univers avivant-se de lletres. Tot és un llibre. El que és. El que no és. El que podrà arribar a ser. Allò que no serà mai. I per això llegim. Perquè volem entendre i, alhora, desentendre’s. Perquè volem arribar i també sortir-ne. Perquè volem comprendre i ignorar. I també llegir per posar ordre. Acceptar l’incomprensible guió de l’existència. De la pròpia i de la aliena. Per què llegim? No pots aturar-ho tot en una resposta. Però, per què viure, si no ho fas?