filant prim

La radicalitat del sistema defensiu és trobar en la diferència una amenaça. Entendre els comportaments diferents al costum com una violència implícita envers nosaltres mateix. I actuar sense més criteri que la força. Valors com l’assimilació, la conversió, el canvi, el consens, són ferraments inútils en aquesta gestió de la por. I en actuar d’aquesta manera, trenquem un equilibri del que no som conscients. L’estat relacional de les coses no ens afecta i per això vivim marginats de la idea de la vida, de la perpetuació per simbiosi, que la natura que ens envolta practica i té com a criteri principal. Som el més paregut a un virus. Colonitzem, ens aprofitem i, fins i tot, matem l’hoste. Byung-Chul Han manté, tot i així, que el nostre sistema immunitari biològic és més perceptiu, més selectiu, més generós. Si el suposat invasor té aquella capacitat d’adaptació i de mimetització en el paisatge que visita, no es posa en guàrdia. No intervé. Només l’agressió el fa actuar. Però hi ha una cosa que el filòsof corèa no mesura. Una variable en l’actuació de defensa que no ha tingut en compte. El nostre sistema immunològic fa servir la febre. Un instrument radical que augmenta la temperatura corporal fins a límits letals per a nosaltres. La funció és impedir la proliferació d’un virus que es reprodueix còmodament a temperatures baixes. Alentir la seua marxa tòxica. Una manera curiosa de posar-ho tot en perill. Als 42 graus centígrads, podem caure en coma. Als 43 graus, sobrevé la mort. I tan bon punt esdevé la febre, el més assenyat és aturar-la. Baixar-la. De fet, només ens serveix com a senyal d’una infecció que cal atendre aviat. Els antibiòtics i les vacunes són les úniques armes que disposem per evitar l’avanç de la malaltia. La febre, doncs, és només una alerta exagerada i perillosa. I sobreescriu la idea de la follia defensiva davant d’allò que pensem que pot trencar la nostra pau social per ser d’una altra manera. La resposta extrema sense aplicar el principi de supervivència de la natura. La por com a recurs. La certitud de la nostra condició suïcida.