filant prim

Hi ha coses que són complicades de fer entendre perquè la gent que tenim al davant no vol escoltar el què diem. Així es construeix la realitat paral·lela. Aquella que jo vull viure i no la que va constatant-se hora rere hora sobre fets consumats i no imaginats. A Catalunya ningú no vol sentir dir que la independència és una quimera, un projecte difícilment realitzable. I que les estratègies de rebequeria que fan servir els polítics al govern no fan altra cosa que augmentar la frustració de bona part de la ciutadania, bastant ja infantilitzada. L’Estat espanyol en les actuals circumstàncies mai no deixarà fer un referèndum. Amb una majoria social, cada vegada més vinclada cap a la uniformitat territorial, és un impossible. Vaig tenir l’oportunitat de llegir el llibre “Tota la veritat”,  dels periodistes Gerard Pruna, Marc Martínez Amat, Neus Tomàs, Odei A.-Etxearte, Roger Mateos i Ferran Casas i publicat pel diari ARA, on fan un seguiment de l’anomenat “procés”, els fets previs a la primera declaració fallida d’independència de Catalunya. Allí vaig llegir la proposta que Ibarretxe li fa al president Puigdemont, en un acte de prudència i de lucidesa, alhora: la possibilitat de treballar al parlament espanyol per aconseguir un front comú que puga exigir un referèndum amb garanties. Una aliança d’interessos territorials i polítics que puga somoure l’immobilisme de l’estat. Ho pense sovint. Ara mateix és l’única via que veig mínimament factible. Ampliar l’objectiu a altres territoris proclius a qüestionar-se l’encaix territorial amb una Espanya aliena al seu cos polític. La unilateralitat per la que advoquen els partits ara barallats en el Govern només portarà més frustració i més patiment. I ningú no sembla tenir el valor suficient de dir-ho. Així mai no podrem. Supose que perquè les estratègies electorals pesen més que qualsevol altre posicionament ideològic. Mantenir-se en el poder sota el precepte equivocat que fas alguna cosa més que el teu adversari. I acabant fent el mateix: res de profit. També pense en la impopularitat d’aquest qüestionament. Un electorat pueril, capficat en el resultat immediat dels seus desitjos, en la individualitat sumada dels seus interessos (individualitat perquè no ofereix una reflexió de conjunt), cregut del fals possibilisme de fer un estat amb només tancar la porta i girar l’esquena. Sense tenir en compte que res no existeix si els altres no ho veuen. Aquella idea tan “machiana”: El ojo que ves no es ojo porque tú lo veas; es ojo porque te ve. I esdevenim sota la mirada d’una Europa absent als nostres interessos, desafectada, indiferent a la violència constant d’un estat antidemocràtic com el nostre que acull com un germà en les llibertats que no practica. Considerant un afer intern la violació dels drets que diu defensar en el seu teatret de gestos grandiloqüents, per por a perdre el valor de mercat, que pesa més que qualsevol altre. A Europa li batega la cartera, no el cor. I sense reconeixement, no existim. Només som. I no, no és suficient.