El llibre ha estat una adquisició de segona mà, he de ser sincer. Perquè aquesta ressenya és fruit d’una obra radicalment sincera. És un d’aquells volums que rescate sovint, per anar farcint la biblioteca personal de títols que no he pogut tindre, ni nous de trinca en el seu moment, ni en català. He llegit molt d’ençà de l’1 d’octubre del 2017. La literatura periodística n’ha tret molt de profit d’aquella fita. Des de “Tota la veritat”, també d’ARA Llibres, fins als darrers que ha publicat el president Puigdemont. El primer volia ser una descripció coral, objectiva i acurada d’aquells moments posteriors que anaven esdevenint en tragèdia. Dels posicionaments de cadascú. Dels motius més o menys justificats de cada decisió que es va prendre. La resta de llibres, ja més individuals, que no personals, són justificacions que miren d’oferir una solidesa que el temps i la crítica de tot arreu ha anat pogut traient-los. Una mena d’excusa raonada per convéncer i, alhora, posar en dubte el contrari que ha menystingut la fidelitat del compromís. Siga com siga, en cap ni un dels llegits, he trobat una veu tan humana, tan diàfana i tan sentida com la que ofereix el Jordi Cuixart en aquest llibre. La claredat de plantejaments. La versatilitat. L’honestedat.
Soc un escèptic pel que fa als polítics. Ho porta l’edat i les conseqüències que s’han produït des d’aquell dia. Un moviment social, totalment cívic, compacte i decidit, és ara una mena de diàspora que ha decidit traslladar el lideratge dels seus preceptes a persones que lideren organitzacions on abans mai no s’havia plantejat una cosa així. Malgrat el que es diga. Potser tinc una idea equivocada. Ho accepte, si algú és capaç de contradir-me de manera raonada. Però els partits sempre van necessitats, afamats, de nous adeptes que els empenten a tirar endavant els seus propòsits que no sempre són els que demana i necessita la societat. Partits en hores baixes miren de pouar en moviments creixents per convertir en vots allò que són i perpetuar-se en les seues ambigüitats. I un partit és una eina del sistema. I una vegada encabit en l’engranatge, no fa altra cosa que perpetuar-lo, sense oferir gaire resistència. La prudència, diuen. Cal ser-hi dins per a provocar un canvi, diuen. És el seu pretext. La seua excusa. La seua renúncia.
El llibre del Jordi Cuixart t’obri en carn viva. Perquè des del principi, és la persona, el seu compromís cívic, el que ressona durant tota la narració. I això vol dir la por, el pes terrible de la força que li cau a sobre, la resistència, les absències, el tot. Un home amb unes conviccions cíviques amb les quals creu cegament i per les quals assumeix el sacrifici que això comporta. I que malgrat l’hostilitat constant que li demostra l’aparell de l’Estat, es manté ferm en la seua innocència. Perquè ell és innocent. Víctima de la falsa justícia, que remena en la seua farsa per aixafar-lo. I no ho aconsegueix. Perquè ell creu. És legítima defensa. És resistència. I no rebutja exposar cap ni una de les seues flaqueses, que són seues i són reals i lògiques. I en tot plegat està aquesta força. Cuixart és el referent del nostre segle XXI (la nostra Rosa Parks) contra l’abús de l’Estat opressor que ens nega el pa i la sal de la llibertat. Ho és quan diu que el seu objectiu ja no és eixir de la presó, sinó demostrar la legitimitat d’allò que reivindica i que l’ha portat on és. L’home que, malgrat tot, somriu. Reivindica la seua felicitat tot i que els altres li diguen que no, que no és moment ni lloc. Però és la seua estratègia per no deixar-se véncer. Ell ofereix llum, i no té cabuda per a l’odi.
Cuixart va citant els altres, aquells que han fet història amb la seua resistència. Els cita per testimoniar el seu aprenentatge. Ell es descriu només com l’home, l’aprenent. Sense adonar-se’n (i ací rau la grandesa!) que ell ja n’és un dels grans. I els catalans necessitem el seu mestratge per tornar a fer de la causa de l’independentisme no violent, una reivindicació cívica. Ho volem, perquè és just, malgrat la negativa de la legalitat vigent. I no ho volem contra ningú, sinó a favor de la legítima llibertat de demanar-ho, que és com dir a favor de tots. D’aquesta manera (i només d’aquesta manera) ho tornarem a fer.
APRENENTATGES I UNA PROPOSTA.Jordi Cuixart.ARA Llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada