Quan definitivament les ideologies s’han transformat en interessos, ja no treballem pel bé comú, sinó contra els altres. Ens justifiquem en els nostres posicionaments, de manera raonada, potser. Però sense atendre la totalitat del benefici que deixem d’assolir com a grup en considerar només el guany de la individualitat. Evolucionem en una massa rancuniosa, incapaç de veure el costat amable de les coses. Només l’animadversió, escollida com a opció política, que dedica esforços per esmenar la realitat compartida. Les paraules com ara consens, ja no tenen significat. Adornen el discurs, només. L’altre fa ràbia. Aquell que no pensa com jo. Personalitza tots els defectes de la meua supervivència, dels que soc víctima. La seua anul·lació és la meua redempció. A poc a poc va imposant-se aquest feixisme de sobretaula, i que ningú no veu reflectit en aquell altre que va suposar l’aniquilació d’una bona part de la nostra humanitat. Una humanitat que mai no hem pogut recuperar. I sobre aquesta toxicitat relacional fonamentem el nostre sentit pervers de la ciutadania. Donem suport a aquells que diuen que han vingut per treure, per retornar l’ordre antic que ens fa creure que la disposició d’aquells fets impossibles en aquest present, són millors. La nostàlgia i les seues perversions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada