La senyora Dalloway

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d'aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l'ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat. 

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s'imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs. 

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.