“El nostre desig de veritat, el nostre desig d’enfrontar-nos a fets
comprovats
i corroborats intersubjectivament, és més fort que el nostre desig de
deixar-nos
encantar per llegendes o per versions partidàries per maques que
siguin.”
ÁLVARO POMBO, Versemblança i veritat.
La notorietat és una anomalia
que et fereix com a escriptor. Una contradictòria condició amb l’estratègia que
la creació necessita per a exercir-se: solitud i silenci. Però l’anonimat
suposa un perjudici en aquest estat. Et veus empès a publicitar-te, a fer ús de
les xarxes socials. Fa temps que vens considerant la possibilitat d’emmudir
aquest finestral. Et treu la pau. Et distreu. I t’obliga a
interactuar amb un mon embogit, habitat per éssers histriònics que
volten de manera permanent el conflicte -com les arnes a la llum- i la seua
cridòria impossibilita la serena actitud de la reflexió. Necessites un ordre
emocional concret. No pots esdevindre la constant d’una exigència que, en el
fons, et resulta ingovernable. Que et ve imposada sempre des de fora. Aquella
selecció que mai no has fet de missatges i que trobes sovint, et treu la
voluntat més profitosa. Prens en consideració passar al silenci. Ja no pots més
amb les vores esmolades. Necessites mantenir-te invicte sobre aquest estat de
crisi permanent que imposen els altres. Has decidit passar, doncs, de la
notorietat a l’aspiració. De la ubiqüitat, a la presència. Xarxes tancades.
