"Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons:
primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària;
i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana."
MONTSERRAT ROIG
Has descobert que escrius fins
i tot quan no escrius. Que el teu cap disposa el pensament com si fos el gest
precís de la mà sobre el paper en blanc, i transites els espais i els dies
mirant de convertir-los en paraules. T’has sorprès descrivint-te la realitat
que perceben els teus sentits mentre fas l’exercici rutinari del viure. De fet,
podries escriure llibres sencers amb totes les paraules que et sorgeixen amb
una sola passejada. El problema és què els mots que produeixen les teues passes
són fugissers, i la teua memòria no pot ensinistrar-los, fer d’ells un discurs
fidel i organitzat. Només resten fils inconnexos, orfes d’argument, com ara: “el seu rostre, de trets hàbilment
organitzats per semblar atractius, són sobtadament posseïts pel desconcert amb
el colp d’aquell violent encreuament a contracorrent, i ja no trobe aquell
quelcom d’agradós que em fa cercar-la tots els matins, a l’andana de l’estació,
per situar-me estratègicament a prop, i gaudir-ne després, assegut al vagó, uns
metres més lluny, amb el seu posat impertorbable i —ara ho sé— artificiosament
harmoniós”. Les paraules van obrint les portes del teu recorregut, et
precedeixen en les teues troballes, es fonen amb els esdeveniments més
inversemblants. Ni els detalls més ínfims poden passar-te desapercebuts: “hi ha un vòmit a l’andana, de tonalitats
esmorteïdes, que tothom mira d’evitar. Però ella, amb la pressa per agafar un
bon seient, travessa distreta la seua capritxosa geografia i, amb el taló
esquerre, s’emporta el que sembla un bocinet de pernil dolç i que malda
infructuosament per romandre amb la resta d’aquella matèria regurgitada amb un
filet de textura mucosa, de les que es teixeixen a les interioritats més
humides del nostre cos, i que no suporta la tensió, i es trenca,
silenciosament. L’atractiu d’aquella dona em fa angunia”.