"...que he sido arruinado por tantas marchas y contramarchas
que ansío la inmovilidad perfecta y la prisa impecable
que no soy lo que soy ni lo que no soy..."
RAFAEL CADENAS
Nova aturada. La tasca
d’existir s’ha fet estranyament feixuga. Costa modificar-se l’ordre de les
coses quan no pots implementar cap recurs de cap rutina. Et lleves i, a la
pregunta de quin propòsit, només hi ha una llarga cantarella. Un interminable
fil de música prologant una resposta que mai no arriba. Esperes. Pacientment.
Amb una voluntat encara no doblegada per l’allau de frustracions que t’habilita
el dia, a cada nouvinguda. I aquella música, reticent al teu prec, s’hi manté
invariable. A l’altra banda dels teus desitjos no hi ha ningú. Imagines, per
superar l’espera, que hi ha un grup d’experts en la derrota, que fa conclave de
la teua situació. Prepara una resposta. O una excusa. O simplement espera que
la música que et fan escoltar resulte dissuasòria per a aquella tenacitat.
Surts al balcó, momentàniament, per respirar. L’escàs paisatge entre els
edificis que et limiten la mirada. Respires dies grisos. Cendra humida. L’aire
pesant dels esdeveniments. En un racó del dormitori tens la roba de córrer. I
ben a la vora, un munt de justificacions que et fan girar cua i no agafar-la. La
música continua. I la follia llunyana d’un món aliè, atrafegat de tasques. I tu
marginat de tot aquell desfici. Has emplenat l’agenda amb un tot de feines que
no faràs. L’ús contrari. Et prepares per a resistir l’atractiu de les coses que
voldries. Ajornament. Finalment penges el telèfon. Abans d’arrossegar-te per
l’ordenat buit de l’habitatge, mires un instant el bellugueig de les cortines que
vesteixen aquell punt de guaita cap a l’exterior. Aquella negada condició de
translucidesa. Aquell tel defensant la idea d’un món que no existeix.
