“...com el canvi futur, perquè el temps
va passant, i ara no surts de casa,
i et fa por que el poema se’t negui, resolut.
Et ve de la ciutat, que veus pels vidres,
una lluïssor tènue, de dia ennuvolat,
i l’elegia deixa de cercar
els estímuls externs que no ha tingut.”
De “Strindberg”. FELIU FORMOSA
La contrarietat és un truc de telèfon a primera hora
del matí. Les hores moren, de sobte, albades. D’aquella petita solsida trobes
voluntat d’eixir. No és una enèrgica disposició a la superació. És la fugida
que, com totes, vol dibuixar un territori distant entre el teu cos i aquell
aplec d’adeus que han vingut a visitar-te. Treus les esportives del racó on fa
setmanes que tracten amb l’oblit i la seua germana més física, la pols. Treus
aquella roba que s’ajusta com una veritat incòmoda al teu cos, gras i
vacil·lant. I agafes el clauer retornat perquè la lleugeresa que l’habita té
les dimensions més amables per a encabir-se en aquella petita butxaca que les
assegura, com un guant, a la carn de la teua anatomia. Baixes les escales amb
la condició d’un optimisme fràgil, sense autoria. El carrer és un buit
d’atmosfera fresca, d’aire d’estrena. En girar el primer cantó t’hi trobes amb
la sinuositat perfecta de la geografia de la serra, ablamada d’arbres. I un
estol de núvols, aferrats al cim i aquell gris profund alertat d’aiguats.
T’atures, et treus les ulleres de sol, innecessàries i observes, com si fores,
en realitat un llegidor expert d’oratges. I al dictat de la teua particular
tempesta interior decideixes tornar-hi a casa. Justificat per una prudència que
és alhora mandra que és alhora decepció que és alhora derrota. En el trajecte
breu, fins la cancel·la, trobes el reflex d’allò que volies ser abans de la
claudicació. I un home clivellat, carregat d’espatlles, recorre el camí amb una
resignació que et fereix l’alenada. Hores després ets a casa esperant aquella
pluja que mai no arriba. El finestral obert i les bafarades d’aire humit que
carrega sobre la casa. Els ocells joguinegen a l’altra banda del carrer. Només
hi ha aquell diluvi de refilets. Tu, a dintre del teu nínxol. Acomplint el
precepte d’aquell exili que t’han agafat les coses que abans vivien.
