Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.
MIQUEL MARTÍ I POL
Els dies dolents no són necessàriament efecte d’una suma de despropòsits en les provatures de l’èxit. Cal solament un petit instant que ens incomode la postura del viure per intoxicar l’estat de placidesa que preteníem al final del dia. Això ja resulta suficient per definir-lo amb l’escatològica contundència de “dia de merda”. La ferum del greuge embolcallant la resta de pensades. En el fons som funambulistes amb excés de confiança. Crescuts d’expectatives. Resolts a traslladar allò que vam imaginar en un passat reclinable fins la dolcesa a aquest present abrupte que resol les errades amb les seues asprors de realitat. Un drama conjugat de perifràstics. O potser som éssers fàcilment migrables al cantó ombrívol de la tragèdia. Que ens enfosquim de sobte amb la més mínima contradicció entre les expectatives i els fets. Tot i que l’equilibri entre ambdues coses ja haja estat una dissonància difícil de veure. El ben cert és que això ocorre i el dia es malva. La dissolució dels ànims. La petita gota d’oli sobre la camisa impol·luta que, en la seua petitesa, desfà l’infinit de l’elegància que lluïes.
