dimarts, 10 de desembre de 2019

i ara què?

“Classificada com una bestioleta 
m’estic a la capsa amb les ales quietes”
MARGARITA BALLESTER

El dia com una constant de qüestionament. Els instants de dubte percudint sobre els esdeveniments, com una crida exigent de respostes. Com si la realitat que vius fos una existència paral·lela a la que li calgués un propòsit que abans no hi tenies. Malgrat que tot és igual. Llevat, això sí, de certes disposicions del viure que no són com abans. Però podem reconèixer que, en allò fonamental, la vida continua sent aquell seguici d’hores que amaníem amb la dedicació a la feina i a les coses que ens agradaven. Cert que hi ha paisatges que han canviat. El progrés de la desfeta, podríem dir. Allò d’inevitable que tenen les coses que se’n van. L’essencial, però, ets tu. I ara què? Cada dia és una mena de meta volant. Tot un circuït que mai no acaba. Una lenta progressió que s’ajusta a un mapa il·legible. L’atles de la infantesa ja no hi és. Viu el seu exili en aquell prestatge del record. On era només per satisfer aquella curiositat primigènia. El principi de descoberta. La manca de limitacions en el món era allí. Ara només la vius. Ja no és un concepte. Ara és una constatació que t’incomoda les seguretats aconseguides. I la caminada. I aquesta sensació de provisionalitat. No poder tancar acords amb res ni amb ningú perquè vius amb la pell de la transitorietat. Arribar i no poder sentir-se a casa. Perquè tot és un préstec i et fa sentir aliè dels espais més comuns. Aquell llarg abans sense inquietuds. Aquella dòcil condició de ser-hi. Ara tens tot el protagonisme reunit en una sola voluntat que sembla marginada del món. I ara què? No poder contestar i alhora pressentir que la resposta va fent via sense tu. Que allò que vius és el sempre que queda després de les coses que tenies. L’equació de l’existència amb tot d’incògnites sense resoldre. I cada dia esperant-te, puntual. A la vora d’aquell llit no decidit. Cada dia t’incorpores al corrent de les hores, amb aquella marginalitat. I ara què? Mires abans de creuar el carrer en la mateixa direcció que ahir. La mecànica establerta. Els automatismes. La funció assajada. I per sota, el moment de saltar-se el guió. Aquell batec mínim incidint en la idea que res no acaba en les conclusions que interpreta el teu personatge. Que hi ha alguna cosa més. De moment, però, el moviment i l’alenada.