Pens que Nadal és
una festa necessària,
necessitam una
temporada durant la qual
puguem lamentar
totes les imperfeccions
de les nostres
relacions humanes.
És la festa del
fracàs, trista, però consoladora.
GRAHAM
GREENE
El llibre del Deuteronomi diu
que hi ha un temps per a cada cosa. I per deixar-ne constància, ho fa amb una
llista, no necessàriament exhaustiva, de moments que cal acceptar en aquesta
cosa del viure. D’un temps ençà és la televisió qui va llançant referències
dels canvis que la cíclica de la temporalitat preveu per a cada moment. Els
anuncis de colònia, per exemple, anticipen els Nadals. I els de joguines fantàstiques.
I aquelles menges exquisides. I també els espais que deixen per a les
organitzacions que practiquen la solidaritat arreu del món, urgint-nos una
ajuda. Perquè creuen que se’ns estova la butxaca amb més facilitat quan arriben
aquestes dates. Francament, no saps si felicitar ningú. Ens hem arraulit en la fosca de la indiferència i costa
pensar que podrem redreçar la situació fins alenar una mica. El canvi climàtic.
Les llibertats retallades. La violència creixent contra les dones. Les famílies
desnonades per la justícia-capital dels bancs. L’odi contra aquells que fugen
precisament de l’odi. Creus que es podria fer un inventari més llarg encara que
el que recita el Deuteronomi. Un llistat aclaparador. Tant, que llegit així, de
cop, enrampa la voluntat de caminar. Les teues conviccions ja
estan fetes d’altres coses. A la força. La imatge d’una establia humida i freda
i un nadó embolicat amb parracs no hauria de ser motiu de festa, sinó de indignació.
L’hem transformat en una imatge amable, que habita els rebedors de totes les
cases. Però l’hem tret de la nostra consciència. Aquella metàfora ancestral que
vol posar-nos l’avís sobre la misèria humana i el dolor que provoca. L’hem
adormit sota tones de lluentors que ens enceguen la mirada. No volem tocar la
pell abrupta de les coses. Nadal, de nou.
