Per què les coses dolentes
les prenia per bones
i què em fa falta
per no equivocar-me més?
WISLAWA SZYMBORSKA
No saps si ets millor persona.
Probablement no ho sigues. Probablement no ho siga ningú. Però sí que has
deixat de lluitar a la contra dels esdeveniments impossibilitats de solució. Expert
en batalles perdudes reconeixes el conflicte estèril només veure’l aparèixer per
la porta dels gestos aliens. No vols entrar en aquella fosca, malgrat els
atractius tòxics que et fumaries en ocasions. Aquella part salvatge que demana
gresca per treure de dins el cúmul de frustracions que el dia t’ha atorgat.
Però no. Ja no. Mires cap a una altra banda. Aquell conflicte no va amb tu. No
vius a l’interior del seu propòsit. Respires pausadament i esperes, a l’aixopluc
d’altres pensades, que escampe la tempesta. Sempre hi ha un refugi de silencis
que pot acollir-te. L’abrigall a una ressaca de rancúnia. La vida viscuda,
transformada en bocins d’experiència, t’ensenya que aquell temps és temps
perdut. I en plena consciència del descompte, d’allò que resta, mimetitzar-te
en la ira és una inversió estèril. Just ho saps quan estàs mirant de prendre
decisions que puguen farcir-te la memòria de records grats. Has pres moltes
decisions i t’has vist abocat a moltes situacions que t’han deixat orfe d’expectatives.
I ara que pots agafar les regnes d’aquest cavall que pastura parsimoniós en una
heretat incerta, vols acollir-te al dret de no ser-hi en rebel·lia contra les
hores. Potser la torna de tot plegat siga una solitud imposada. Potser. Però ara ets ací,
en aquest punt justament. Volent allargar els instants plaents i de placidesa
que, de vegades, pots collir-li a les circumstàncies. Només vols això. No vols
donar lliçons. Només intentar que no t’agafe la deflagració de cap impacte.
