Sempre mirem el temps com la dimensió que s’encrueleix sobre el nostre estat del viure. Però hi ha també aquella condició que et privilegia per a l’espectacle de l’existència. Pots, per exemple -com és ara el meu cas-, encimbellar-te al pati dels records i veure una gran quantitat d’instants de fa vint-i-nou anys que et permeten dir que sí. Que moltes d’aquelles coses que somiaves ja les tens enganxades als gestos. Que aquella voluntat d’arribar a segons quins indrets, sembla tenir una bona musculatura. Que ets a les portes d’aquell cel que veiem, de vegades, plegats, com una intuïció, asseguts en la proximitat de l’estima. T’ho conte, teta, perquè jo sóc l’espectador privilegiat que pot aproximar-se a la finestreta on cal certificar-te la progressió cap a l’èxit, perquè n’he sigut testimoni. T’ho dic, sobretot, perquè el primer dia, ja fa molts, molts anys, que et vaig dir que creia en tu, era una fe inequívoca. Com demostren els fets d’aquest present. Així que celebra-ho. Amb el goig de saber-te ben viva. I gaudeix d’aquest futur de cotó-de-sucre que s’aproxima i que et permetrà posar dolçor en totes les coses que toques. La vida és extraordinària quan és capaç de fer regals com tu. Per molts anys, teta. T’estime.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada