dimecres, 16 de juny de 2021

l'argument dels mediocres

El rector de la Universitat de Lleida creu

que la institució ha de “mantenir la neutralitat política”.

TITULAR AL DIARI EL SEGRE (16 de juny de 2017)

 

Recorde un dels darrers hiverns que vaig viure al col·legi on treballava. Era el moment de l’esplai i, abans d’endinsar-me una estona a la sala de mestres, vaig fer l’acostumada aturada davant la màquina del cafè i ingressar-me al cos la dosi matinera de cafeïna que pogués acabar de treure’m les lleganyes de l’ànima. Hi havia una cua desesperant. Aquell curs acollíem un bon grapat d’estudiants en pràctiques de magisteri de la Universitat Catòlica veïna, que miraven de calfar el cos amb una xocolata calenta. No us feu il·lusions. D’aquell aparell sortia un beuratge amb l’única capacitat d’estimular els budells abans que qualsevol altra cosa.

Cridaven molt. Estaven insòlitament excitats en comparació al meu estat d’hibernació controlada. No vaig poder evitar escoltar el motiu d’aquelles emocions desfermades: parlaven dels concursants d’aquell reality anomenat “Gran Hermano” que perboquen en alguna cadena de televisió i que, a jutjar per la passió que encomanava, encara funcionava.

En aquell moment ja em va resultar summament trist comprovar que els educadors del futur semblaven fascinats per aquella mena de programes i en canvi eren incapaços d’encetar una mínima discussió sobre un bon llibre o una bona pel·lícula, la majoria de les vegades per desconeixença. Pensava si alguna vegada arribarien a reflexionar sobre l’objecte de la seua feina. Si els menaria cap interès, ni que fos mínim, pels moviments de renovació pedagògica, per exemple. Aquells espais de lucidesa enfront del cada vegada més momificat academicisme universitari. Recorde que vaig abandonar el meu lloc a la cua decidit a arrossegar la meua somnolència com un anestèsic, una improvisada flassada que pogués cobrir-me de la miserable targeta de presentació que em lliurava aquella jornada.

Ara mateix continue preguntant-me quina finalitat troben les noves fornades d’educadors que van a parar als nostres centres educatius sense la més mínima capacitació per oferir un discurs crític respecte de la realitat que ens envolta. Potser perquè la universitat en general, ha dimitit en la seua funció de permetre’s ser el lloc on un pren en consciència quines són les coses que hem de tenir en compte i de superar per tal d’accedir a un canvi que ens aprope a quotes més saludables de consciència social.

I, alhora, anem llegint als diaris com van esporgant, a poc a poc, aquell tipus de coneixements que facultarien els nous professionals de la docència per oferir als alumnes aquell calidoscopi que els permetés observar els esdeveniments i prendre partit. Com si l’única utilitat d’aquella formació fos aconseguir una preparació competent per encaixar, amb la submissió justa, entre les peces dentades d’aquest capitalisme que ens ho pren tot a cada mossegada de crisi que ens fa.

El poder mira d’allunyar-nos d’aquella força irregular de partisans, que hauríem de ser, oposant-nos al control, en aquest cas, de la ignorància. I per això, en els col·legis, en les universitats, ens trobem amb persones de passat anodí i irrellevant, d’aquelles que en diem equivocadament “prudents” que organitzen l’acció educativa per ser-ne “neutrals”. Mediocres que han trobat l’oportunitat de fer profitosa la seua covardia i la sistematitzen com un virus sobre les noves generacions amb la gestió de la que els han fet inexplicablement responsables.

Algú va dir (i perdoneu-me que no recorde qui) que “estar viu ja és prendre partit”. Ser agent actiu de l’educació, ser docent, dedicar-se al coneixement i oferir-lo, t’obliga doncs a jugar a favor de la radicalitat que suposa mirar el món i no restar-ne indiferent.

Deia el pedagog Gonzalo Anaya que “el docent haurà d'adoptar una postura, perquè ni li és lícit ignorar l'agressió, ni li és lícit ser còmplice de cap agressió, ni li és lícit inhibir-se”. Si ho ignorés, afegiria jo, seria clarament un traïdor a la societat que diu servir.