dissabte, 23 d’octubre de 2021

ésser fòssil

Este desconcierto de vivir que se parece a la resaca, 
pero no se pasa bebiendo otra cerveza.

CARLOS SALEM

 

 

Ahir vaig sortir de casa amb quatre frases al cap que haurien pogut glorificar-me el dia. En arribar al cotxe, en una caminada de menys de dos minuts, les vaig oblidar. Les havia suposat tan necessàries en la magra comptabilitat de les paraules, que la derrota se’m fa, ara mateix, eterna. Així les coses, geògrafa. En aquest estat d’alarma. De col·lapse. La vida, un escampall de paperets en blanc. Paranys per a allò que hauré de dir en algun moment i que roman en la fosca. Una interminable el·lipsi que fa petit el món. M’he donat de baixa del diari. Apunte aquesta conseqüència per si val d’alguna cosa. Per si serveix per prescriure’m una mesura facultada de remei. He anul·lat la subscripció. Potser siga desinterès. Potser siga que li he descobert al diari una manca de rigor en la representació de la realitat. Capacitat crítica. I sense denuncia no hi ha transformació. Sense espills el món no es pentina la clenxa en la bona direcció. Nihilisme o astènia. Hi ha diferència. És significativa. I aquest silenci que m’embolcalla les intencions, també. Aquesta progressiva desídia que m’enretira de les coses. Soc encara en una conversa interrompuda. Potser la nostra, geògrafa, que va fossilitzant-se en alguna muntanya d’aquell mapa que ens hem anat traçant a cada trobada.