estimats reis d'orient

Arriben en vaixells als nostres molls, 

fan ploure caramels

i s’acosten als nostres finestrals

 amb capses amb els nostres noms escrits.

 

Però els grans coneixem la veritat:

 arriben carregats

 però cada vegada que se’n van

 s’emporten un altre any dels nostres anys.

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER

No sé si he estat bo o dolent. He perdut les referències sobre les mesures de la justícia. La divina i la humana. La primera perquè el cos que la institueix en aquesta terra fa, de la seua gestió, un privilegi. Una manipulada condició que se n’aprofita de la impotència de la gent i que encara treballa, contràriament al que hauria de ser el seu paper, a substituir l’esperança per la resignació. La segona, la humana, perquè s’ha tornat un instrument invariable d’esclavatge, de dominació, de submissió, a sou dels qui sempre manen i que ens deixa, curiosament, orfes de drets. I ens obliga sovint a renunciar a llibertats que ens dignifiquen imprescindiblement com a éssers humans. 

Enguany no vull res. Supose que aquesta afirmació us desconcertarà. Escriure-us una carta sense voluntat de desig, sembla, si més no, una excentricitat. Tot i que hi ha coses que podria demanar, perquè em manquen. Tinc un inventari de buits que caldria considerar seriosament. Ara mateix, per exemple, la feina encara té allò de provisional que sovint m'enquimera. Ja sabreu que, després d’una llarga dedicació a la docència, algú em va considerar sobrer en el conjunt del seu  particular sentit de la transcendència. I això redueix una mica les possibilitats que tinc de tirar endavant amb la prosperitat aquella que tothom s’encomana en aquestes dates de felicitat obligatòria. 

Viure se m’ha tornat, doncs, l’exercici d’una constant dissidència. Una caminada contracorrent d’un munt de forces que van lliscant-me, feridores, per la pell de l’ànima. 

Podria ensorrar-me, és cert. De vegades m’observe, tancat entre els barandats de la meua solitud i ho considere. Però, estimats, sóc una persona obstinada. Ja ho sabeu. I em costa alinear-me amb les forces d’ocupació del pessimisme. Visc atrinxerat en aquell punt d’idealisme que, si no m’encoratja del tot, no m’emboira la mirada amb la presbícia del fracàs, que ja és bastant. 

Com vos he dit al principi, no vull demanar-vos res. Sé qui sou en realitat, perquè fa temps que em va arribar l’edat de totes les descobertes. I l’única cosa que em preocupava de debò era dir-vos que estic bé. Per si de cas les notícies arriben allà on sou i desperten de nou aquell instint de protecció que us adreçava a nosaltres, fets d’afecte i estima. Curiosament l’únic patrimoni que no m’ha minvat mai des d’aquell primer Nadal perfecte. No us amoïneu, d’acord? M’he fet gran, però el regal de la dignitat que em vau fer encara se m’ajusta perfectament al cos, com una bona abraçada.