dissabte, 8 de gener del 2022

estimar

Molt he estimat i molt estimo encara.
MIQUEL MARTÍ I POL

Soc dels qui pensa que estimar és una discussió sobre qui renuncia a menjar-se l’última cirera. Fer-se fort en la cessió del dret al darrer mos. Reconèixer que tot i no ser realment com aparente, d’aquesta manera com em veus, resulte més apte en el capital comú de l’estima. I descobrir que sovint soc més autèntic quan esdevinc menys el meu centre i més la teua perifèria. Plorar-se les misèries un per un, o a la vegada. I sentir, hores després, que res no interromp la seguida que teníem. Fer dejú amb la teua desgana. Menjar dues vegades del teu apetit ferotge. Acceptar-se la dissidència, recolzar-se en el crit i sargir-nos la flaquesa. Encetar, un matí, el nou pot de melmelada i deixar-te gaudir del solatge que queda de l’altra, que era més bona. Tenir-te reclinada en el pit, al final de la jornada, malgrat el rossec de la contractura. Apuntar allò que vull al final de la llista de la compra. I no viure la contrarietat de no arribar-hi, sinó la il·lusió de saber-te satisfeta. Acceptar el foc amic d’un malentès. La rancúnia de fusta que fa una porta quan es tanca. Inventar-me una exigència ineludible per regalar-te una solitud ajustable. Renunciar a gaudir sol d’allò que duplica el goig si potser compartit.