dijous, 3 de febrer de 2022

ruta espatllada

“Ningú no em sent entre l’immens boscatge,
però la blanca lluna m’Il·lumina.”
WANG WEI

Els carrers són un silenci de monició exhaurida de respostes. Un refugi atòmic oblidat en el ventre d’una terra erma d’esperances. La rutina que desplegues —aquell exercici invariable de preceptes— té l’olor humit dels finals de trajecte. El metall suat al palmell de les mans. La inèrcia premuda a les baranes del descens. L’existència ha deixat d’enviar-te senyals d’altres formes de romandre. A poc a poc vas encapsulant-te en aquesta indefinició de projectes, angoixat de pànic. Existir i resistir et semblen dues paraules que configuren accions posteriors i anteriors a una altra, inabastable, i que no trobes al diccionari de les alenades. Et vola la mirada sobre les coses amb la formació alterada dels estornells. Amb la ruta espatllada vas canviant de motius com qui canvia de postura mentre és assegut en una incòmoda cadira. Aquella pressió homicida sobre les extremitats del cos i que t’obliga a fer moviments imperceptibles per mantenir la circulació del pensament. Et saps tots els sorolls de memòria. I res no pertany a les directrius que esperes per superar aquest naufragi. La nit assaja ombres sobre la rendició dels cossos.