dilluns, 9 de maig de 2022

No puc evitar disgustar-me cada cop que es fa una referència als mitjans de comunicació sobre la quantitat de vacances que tenen els mestres. Un clàssic que sovinteja les primeres planes en ser-ne proper l’estiu. Una cosa així com la frase temerària de “ja ha arribat la primavera a El Corte Inglés”. Un dels llibres que considere de capçalera sobre la meua feina és “El desconcert de l’educació”, del sociòleg Salvador Cardús. Un llibre que reflexiona sobre la pèrdua progressiva dels valors educatius mínims que teníem sota consens social. I on s’hi poden trobar idees tan clarificadores com quan es parla de com la pèrdua de consideració, d’autoritat de l’escola, és tan determinant en el fracàs escolar. No entenem l’autoritat com el fet de qui mana, sinó de qui sap realment què està fent-se. La pèrdua de complicitats entre els mestres i la família. Quan aquesta li perd el respecte perquè li discuteix qualsevol raó sobre la feina que desenvolupa. Durant la meua època docent a un col·legi concertat, els darrers anys la titularitat es va encaparrar en aconseguir una millora estètica de la feina docent a través d’uns plans de millora de la qualitat que consistien, bàsicament, en una recollida de dades exhaustiva que, a banda de no millorar l’activitat a l’aula, suposaven una feinada afegida i estressant que t’obligava a deixar de dedicar hores d’atenció a l’alumnat per acabar considerant-lo una mena d’insecte. I el mestre un entomòleg que detalla, de forma exagerada, cada comportament i moviment que fa. Després, de manera atzarosa, cada any, se’ns cridava a participar d’una auditoria on sempre se’ns trobava alguna cosa que calia millorar i, de retruc, un motiu perquè els auditors foren cridats de nou l’any següent gràcies al grau de rigor que demostraven fent notar aquella fotesa de dada que la immensitat de la graella dissenyada no havia arreplegat i que, no cal dir, no suposava cap canvi substancial en el procés d’aprenentatge. Durant la preparació d’aquelles planificacions no es parlava mai de famílies, sinó de clients. I tenint en compte que la qualitat que aconseguia el centre era el famós distintiu ISO, aquell que podeu veure en els electrodomèstics per certificar el seu nivell d’eficiència, la sensació decebedora que encomanava tot plegat ens traslladava un ànim sovint dimissionari en la nostra funció. Recorde també que vaig fer una intervenció incòmoda durant un claustre preguntant si aquell canvi conceptual de famílies a clients, no seria contraproduent i dotaria d’una falsa percepció als pares, que acabarien demanant-nos una educació a la carta, tenint en compte que el client sempre porta raó. Aquella màxima dels comerços que tant agrada lluir al mercat. No cal dir que la resposta sempre convidava al silenci. El grau d’il·luminació que adquiria l’equip directiu en la presa del seu càrrec era de caràcter diví, i qüestionar les seues decisions et feia home de poca fe. Condició laboral arriscada en un col·legi on la titularitat l’exercia l’església catòlica. Temps després, en el meu periple per l’educació pública, m’hi vaig trobar també amb un centre amb la dèria encomanada sobre la qualitat ISO, i els companys s’hi passejaven, amunt i avall, arrossegant uns carretons plens de paperassa que calia emplenar, abans, durant i després de cada classe. Tot calia registrar-ho: des de les lògiques anotacions que permetien la posterior avaluació de l’alumne, fins les vegades que preguntava alguna cosa en classe o s’hi mantenia en el més absolut silenci, quants cops demanava anar al lavabo o quantes vegades estossegava sense posar-se la mà al davant. Delirant. En realitat vam acabar esdevenint una mena d’aforats de trànsit, aquella gent asseguda sota un para-sol, en la cuneta d’una carretera transitada, comptant i anotant els vehicles que circulen. Abans de l’arribada d’aquell cable que la creuava de part a part, connectat a un aparell que ho registra igualment en notar el pes. Això som, res més  que un instrument per comptabilitzar la compulsió d’uns xiquets a qui hauríem d’escoltar i atendre en les seues necessitats, en lloc de convertir-los en una estadística que no fa altra cosa que quantificar el fracàs d’un model d’escola que s’allunya del seu propòsit primigeni.