filant prim

Pense sovint en el moment de la jubilació. Mire el calendari i faig apreciacions de pas com si calculés una condemna. Frise per arribar al moment en el que podré espolsar-me les espardenyes i tornar a casa. Retirar-me d’una vida activa que mai no m’ha posseït les hores malgrat la dedicació que li he atorgat. Ser mestre és tot el que he pogut oferir-li a l’existència. A la meua pròpia i a la dels altres. El valor afegit a aquesta estada. I això m’ha privilegiat en un grapat de coses, no sé si totes bones. Una, en concret, ser testimoni de la salvatge involució de l’educació. El retrocés fins la mediocritat que s’exalta ara des de totes les tribunes. Després de tota aquesta inversió tinc la mirada perduda en el fracàs col·lectiu que suposa aquest enderrocament acordat. A cinc anys vista d’aconseguir passar a la reserva. Un bufit en el corrent del món. Un instant. El moment d’acomodar-se en la cadira de plàstic abans no s’obri la porta. He de confessar que, si pogués, precipitaria aquest final. No tinc la sensació de culminar cap cosa. He perdut qualsevol sensació d’èpica en allò que faig. Vaig salvant el dia a dia amb una voluntat antiga, patrimoni assumit dels de casa. Aquell sentit de la responsabilitat que inculcaven els pares, amb el dol i la culpa afegides. Aquella pàtina de dignitat que ens afegien tot pensant amb el profit que suposava tenir les hores llogades. Soc mestre perquè els pares així ho van decidir. I perquè jo em vaig deixar decidir, també. La minsa defensa d’una altra alternativa no va ser suficient per capgirar la rotunditat paterna. És una història que he contat molts cops. Vaig assumir aquesta derrota de la mateixa manera que n’he assumit un cabàs durant la vida que he portat. La llarga llista d’indecisions que he hagut d’embutxacar-me per tal de poder seguir endavant. Un camí sinuós, inconcret, despullat de somnis. La major part de la vida agafat a una inèrcia. El recurs fàcil. El batec mínim. L’alè imprescindible. Un dels molts diumenges que ens entaulàvem en família, els pares van lamentar obertament no haver-me donat paraula en la tria del futur. Supose que a força de sentir les meues apassionades perorates sobre els llibres i el cinema, se’ls va acumular aquella culpa, la imposició del silenci. No vaig tenir cor. Els vaig contradir en el seu aclaparament i els vaig convèncer de la riquesa indiscutible d’aquell heretatge d’intencions que va ser assumir el paper que em donaven. En certa manera ha estat així. Aquell heretatge d’afectes encara dura en l’acció docent que exercisc diàriament. Porta el pa a la taula. La pròpia i la que s’ha tornat aliena. Em disposa en el món, de manera profitosa. Si més no, per a mi mateix. Em permet no perdre l’esperança d’avançar. D’arribar. Cinc anys. Aquest és el límit. Aviat faré 58 anys.