dimecres, 22 de febrer del 2023

Cada matí, la mirada a la vora de l’abisme en treure el cap als mitjans de comunicació. Aquella força vertiginosa que s’engoleix qualsevol desig de pau ordenada. Dies i dies incapacitats per recolzar-se en un titular que ens empente cap endavant. Un apunt evolucionador. Avui torne a la feina malgrat que la baixa estava programada fins el 27. No hi apareixia al document. Potser, d’haver-ho sabut, d’haver-ne hagut constància escrita i no aquell buit maldestre del funcionari, ara romandria a casa, en aquest estat d’excepcionalitat aprofundida per una realitat tossuda a les ganes de veure llum sobre les coses. Ahir em van comunicar que hauré de tornar a fer una despesa de dos mil euros per una nova reparació del cotxe. Uns diners que no tinc i que m’he vist obligat a demanar en préstec al banc. Un cop de diners no és un cop de mort, deia l’àvia. La salut minvada sí que enfonsa. Els diners no fan la felicitat, diuen. Però ajuda. Ajuda a no viure llastat per circumstàncies alienes al teu ànim. Intente animar-me pensant que potser aviat escriure alguna cosa meritòria. Un rescat econòmic que puga alleugerir-me aquesta situació de crisi constant. Però la voluntat de mercenariat és més profunda que la inspiració. Com Chirbes en el seu moment, també jo he oblidat el to que tenien aquelles coses que escrivia. Les revisite com si no foren meues. Com si l’autoria l’hagués exercit una altra persona. I segurament serà així. Aquell que encetava aquelles pàgines vivia una realitat que jo ja no tinc. Aquell que ja no soc. Tampoc m’ha millorat el mal de gola. La permanència de la coïssor, de la petita inflamació, de la veu rogallosa, de la tos. Emprendre el viure minvat de circumstàncies favorables. I no queixar-se. Perquè ets sabedor de vides espatllades, llunyanes, acabades, sense futur. A la televisió s’hi passegen, sense esma, abatudes. Els sismes que tu afrontes tenen un registre molt baix. I tu, i tot allò que ets, pot seguir dret i aixoplugar-te cada dia. No t’acovardes.