dijous, 16 de febrer de 2023

Quart dia de baixa laboral. Una faringitis aguda amb afonia. L’instrument principal de la meua feina, inhabilitat pel que sembla una afecció vírica. No procuraré els detalls perquè tampoc no cal. Com a conseqüència d’això M. i jo hem practicat una mena de profilaxi domèstica. Anava a dir íntima, que també, però això sembla que redueix la qüestió a una carnalitat molt bàsica, rutinària, trista. Dorm al sofà per estalviar-li els meus estossecs compulsius i sorollosos i facilitar-li el descans. Fa un parell de dies, per fer arribar la son, sola al llit, es va posar una sèrie de la plataforma Netflix, “La chica de nieve”, una producció espanyola basada en una novel·la d’un desconegut per a mi Javier Castillo. Una mena de thriller que conta el segrest d’una nena petita durant una multitudinària cavalcada de reis i la posterior investigació que es fa, tant policial com periodística. Ahir, per acompanyar-la una estona, vaig intentar posar-me al dia mirant els primers minuts del capítol inicial. I, francament, em vaig sentir bastant decebut. O no. Tot és tan previsible, escoltat tantes vegades, fent servir idees, frases, converses que fins i tot responen a altres indrets, a altres cultures, a altres pel·lícules, que fa venir vergonya aliena. La periodista protagonista, una becària amb un suposat trauma que marca la seua manera d’aproximar-se als fets que investiga, és interpretat per una Milena Smit que, més que semblar trasbalsada pel que siga que li va passar, sembla molesta per la interpretació que li han assignat, com si no li vingués de gust. L’aspecte que passeja davant la pantalla és més a prop de la desgana que manifesten les criatures quan fan una cosa a contracor que una altra cosa. I el José Coronado, bon actor, en aquesta història se'l veu deambulant el seu desconcert, totalment desaprofitat per un guió que li col·loca contradiccions com, en una escena, recomanar-li a la becària que s’aparte del cas precisament per allò que ha patit i, minuts després, suggerir-li que s’infiltre en la família de la nena desapareguda, aprofitant les seues angoixes per treure alguna cosa de profit. És a dir, passa de protector a fill de puta en un no-res. Amb una dualitat impossible d’engolir-se. De fet ningú no ens ha presentat els personatges. I això, en una trama on volen resaltar que ningú és qui diu ser, sembla de caixó. La sèrie s’inicia directament amb la desaparició de la xiqueta sense que ens faça cap apunt sobre ningú. La mare és cirurgiana (mai no ens han dit perquè, més endavant, el marit li retreu, en una escena penosa, la manca de dedicació), filla d’un empresari que també apareix en la primera roda de premsa i amb un posat, que no acaba de quedar molt clar, entre mafiós i emprenyat per haver-lo fet sortir a caixes destemprades de la partida de dominó que feia al casal d’avis moments abans. El pare de la nena no sabem a què s’hi dedica. Té més temps, això sí, per passar-lo amb la filla. Els policies que porten el cas semblen més quinquis que els delinqüents als que persegueixen. Per cert, als de disseny de producció caldria denunciar-los per l’escenari de la comissaria que els han muntat. Semblen okupes d’un baix comercial abandonat i apunt de ser enderrocat. Imagine que la base del llibre no donarà tampoc per més.