filant prim

El dolor és un estrany enemic. Treu el cap amb les seues fiblades per avisar que alguna cosa no marxa bé. Posa l’alarma sobre les condicions que tenies aparaulades amb l’habitud. Un dia, però, no se’n va. S’hi acomoda entre les escletxes del teu cos i, sense fer-te sagnar, t’instal·la una perpètua incomoditat que et treu, de vegades, les ganes de viure. T’acurta els propòsits. Insisteix en anunciar-se. En fer-se present. Obligar-te a prendre’l en consideració malgrat la confortabilitat que esperaves de la situació. Fins que un dia renuncies a tenir la normalitat d’abans. Aquella amb la que te n’oblidaves del cos i les seus disfuncionalitats. I decideixes que l’hoste amargat que arrossegues, s’hi ha de quedar, passe el què passe. És un nou habitant de les hores. Aprens a ignorar-lo. Tot i que ell es fa més fort. En sap de tocar els llocs precisos per referir-se. Fins i tot arriba un dia que saps que no hi haurà treva. Que el dia s’acabarà i començarà amb la seua veu rogallosa, salina, bruta.