filant prim

De l'aparador de la vida trobe que, cada vegada, hi ha menys coses que em venen de gust. M’obsessiona (i molt!) el voler fugir dels excessos. La senzillesa em provoca una comoditat que ratlla la placidesa. Em passaria el dia abstret amb els llibres. El desig atzarós de llegir i rellegir. De retrobar-me o descobrir. I un silenci reciclant-me tota la cridòria que la professió m’ha posat a les espatlles. Renunciar a la prosa infructuosa dels meus discursos. El pedagogisme fràgil, discutible, que he posat en tot allò que he volgut dir als altres. Amb els anys creix més la meua dissidència, com una mala herba. La vida cada vegada més aliena. Més llunyana als meus interessos. Com la constatació d’un fracàs. Aquell revers fosc que obtenim després d’una inversió de presents que no ha estat possible resoldre amb un futur plausible. Vull dissentir sense escarafalls. Acoblar-me, només, al racó més profund de la intimitat somiada i ser-hi allí, absort per un tot de pensaments sense efecte. Ser-ne joiós propietari d’una parcel·la de solitud i silenci. Sense preguntes. Sense respostes. Sense l’exigència i els efectes secundaris dels seus terminis impositius. Arribar al moment de la legítima renúncia. Cada data que el meu cos allibera al final de cada nit és un pes sense promeses. Res que puga fer-me profitosa la jornada posterior. Un procediment rovellat amb tot de mecanismes que grinyolen, que gemeguen la seua pèrdua d'encaix. La pràctica d’avançar defectuosa. Arribar ranquejant a totes les fites. El pas vacil·lant. L’empenta dels propòsits abandonada de tota inèrcia de desplaçament.