El silenci s’eixampla entre les pàgines que hauria d’escriure. Entre les coses que he deixat de dir. El full en blanc, magatzem del buit. I res pot restituir-me l’alenada. Aquesta successió incansable de deures professionals i vitals. Aquest clam que m’envolta, aquesta crida que he d’atendre sobre les seguretats que mai no he tingut, ni vull. Aquesta vida reglada que mire de defugir i aconsegueix empresonar-me en la culpa de ser com soc. Aquesta vida de merda que m’ha programat de camins que he recorregut arrossegant els peus. Que no em deixa estimar-me els gestos.
Encès com una rosa
Fa 1 dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada