filant prim

“La prioritat ets tu”. Amb aquesta màxima acabem d’entrar en la inutilitat de la història. Un lema creat per protegir la salut mental ha acabat sent el principi més assumit sobre la individualitat. Em ve al cap el pare i les hores a l’adobador, treballant amb les mans plenes de butllofes, mentre tisorava els tendrums d’aquell moment, per tenir dos fills universitaris, dos fills que pogueren fugir cap a un futur que ell no podia ni haver somiat. O la mare, vinclada sobre la màquina de cosir per afegir la seua. Tot de renúncies, de sacrificis. Em pregunte què n’haurien pensat. M’ho pregunte de la mateixa manera que continue aparcant petiteses que em fan sentir bé per afegir-me al benestar comú. Les tasques que he decidit assumir per col·laborar amb el grup. M’ho pregunte mentre veig la gent més jove queixar-se pel temps que diu no tenir per afegir-se a aquesta unió d’esforços, mentre inverteix el temps lliure -o el llença a perdre, segons com ho mires- en tenir cura de sí mateix. Com si les coses -les altres coses-, foren efecte d’un encanteri. M’ho pregunte mentre escolte les discussions sobre política que parlen més d’interessos que no d’ideologies. On el bé comú és el bé corporatiu, només. On el món és un rastre incomplet, adobat de renuncies, perquè així assolim una fita de benestar personal que d’altra manera no tindríem. Em ve al cap aquella vida desapareguda, impossible de fer-se un present entre aquesta incertesa que ens exhaureix les esperances. “La prioritat ets tu” i no és una cosa que li diem a la persona que estimem, al veí feble, al desnonat o a l’anònim victimitzat per les injustícies que deixem passar a cada mirada que fem cap a un altre cantó. És la constant que diem cada matí, davant del mirall, per justificar-nos les tones d’indiferència que som capaços de tirar-nos a l’esquena. 

*  * *

En ocasions penge al blog fragments d’aquest dietari. Darrerament he mirat de buscar altres companys de dietarisme virtual, que llegia, fa molt de temps. La majoria han callat o, directament, han tancat. Imagine que les xarxes socials s’han emportat les seues pensades en la brevetat d’aquell format. Aquell missatge telegramàtic i, sovint, insuficient. La immensa majoria d’aquella fornada, apareguda a partir del 2008, ja és història. Això em fa pensar que la meua és una veu en el desert. Un espai a recer de la realitat. Tot el que diga allà és un clam inútil. I, de sobte, això m’ho fa més atractiu.