dilluns, 5 de juny del 2023

Sovint, com ara, faig una anotació del dia sense saber ben bé què vull dir. Supose que deixar-me anar. Ocupar aquests minuts abans d’organitzar-me l’eixida a la feina. Abocar aquell enraonament sense més transcendència que el desfici per dir alguna cosa. Abans he regirat la premsa digital, sempre cercant algun detall que m’enquimere una mica les pensades. Que m’adrece de paraules. He llegit, a Vilaweb, una entrevista a l’actriu Carme Elias sobre l’Alzheimer que pateix. Dolència terrible. I he trobat aquella idea, que compartisc, de voler posar fi a una existència sense consciència. Deixar anar una vida minvant, sense propòsit. Ancorada en el no-res. Jo també voldria. Marxar sense condicions. No prorrogar una estada perduda de referències. Tot i que no sé si podria lliurar la responsabilitat d’aquesta decisió en els altres, en la família. En els fills. No sé si és encertat. Demanar-los que ho assumisquen, potser sí. Però afectar-los amb un protagonisme d’aquesta mena, se’m fa dur. Exigir-los el valor d’anar contra tots els afectes. En contra d’aquell instint de supervivència que tenim hostatjat en el profund d’allò que som i que no busca altra cosa que guanyar temps. Convençuts que l’esperança sempre arriba. Avui és dilluns. És probable que acabe esborrant aquesta entrada. No trobe que incorpore cap “seducció intel·lectual” per mantenir-la.