la prioritat ets tu

Amb aquesta màxima acabem d’entrar en la inutilitat de la història. Un lema creat per protegir la salut mental ha acabat sent el principi més assumit sobre la individualitat. Em ve al cap el pare i les hores a l’adobador, treballant amb les mans plenes de butllofes, mentre tisorava els tendrums d’aquell moment, per tenir dos fills universitaris, dos fills que pogueren fugir cap a un futur que ell no podia ni haver somiat. O la mare, vinclada sobre la màquina de cosir per afegir la seua. Tot de renúncies, de sacrificis. Em pregunte què n’haurien pensat. M’ho pregunte de la mateixa manera que continue aparcant petiteses que em fan sentir bé per afegir-me al benestar comú. Les tasques que he decidit assumir per col·laborar amb el grup. M’ho pregunte mentre veig la gent més jove queixar-se pel temps que diu no tenir per afegir-se a aquesta unió d’esforços, mentre inverteix el temps lliure -o el llença a perdre, segons com ho mires- en tenir cura de si mateix. Com si les coses -les altres coses-, foren efecte d’un encanteri. M’ho pregunte mentre escolte les discussions sobre política que parlen més d’interessos que no d’ideologies. On el bé comú és el bé corporatiu, només. On el món és un rastre incomplet, adobat de renúncies, perquè així assolim una fita de benestar personal que d’altra manera no tindríem. Em ve al cap aquella vida desapareguda, impossible de fer-se un present entre aquesta incertesa que ens exhaureix les esperances. “La prioritat ets tu” i no és una cosa que li diem a la persona que estimem, al veí feble, al desnonat o a l’anònim victimitzat per les injustícies que deixem passar a cada mirada que fem cap a un altre cantó. És la constant que diem cada matí, davant del mirall, per justificar-nos les tones d’indiferència que som capaços de tirar-nos a l’esquena.