L’esquerra desmobilitzada. Aquest concepte em martelleja el cap com una mala cosa. Em fa creure que hi ha hagut un col·lectiu compromés en redreçar el comportament oblidadís de mena dels nostres representants a les Corts. Un grup de pressió que s’ha fet constant i que, ara, ha decidit tancar-se a casa. Però he de dir que una esquerra desmobilitzada em sembla una mena d’oxímoron. Una cosa complicada de pair. Una impossibilitat conceptual. La desmobilització significa claudicació. Acceptar la derrota. Acceptar que no hi ha esquerra, també. Que el sentit individualista de la política ha arribat allà on les ideologies encara eren alguna cosa. Si l’esquerra, l’orientació política que origina canvis i trencaments per avançar, dimiteix del seu propòsit vol dir que no hi ha cap moviment amb possibilitat de permetre’ns una evolució. Que s’assumeix la immobilitat de les coses. Que no hi ha espai per incomodar el poder i fer-lo saltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada