...

La democràcia no va exempta d’anomalies que la llasten en els seus avenços. Hi ha gent que fa de l’animadversió a qualsevol cosa, fonament ideològic. El seu enfrontament sense alternatives és suficient per a fer gestió del seu posicionament polític. I apareixen sempre amb una (des)raó virulenta i exaltada. Com si tot al seu voltant fos un greuge inassolible. Són, en realitat, víctimes de la contrarietat davant allò que ignoren. Atrapats en un món petit i resclosit, ens traslladen la seua (a)normalitat com única i possible, com si fos un element sobre el qual parar atenció en la difusió del món. Són aquell element de cridòria que ens treu la pau. Perduts a tot diàleg. S’hi troben còmodes establint aliances amb altres grups que també s’han originat amb l’antiga intenció de l’odi. La gestió infantil del fet de viure responsabilitzant als altres de qualsevol mal. Especialment als desconeguts. Sobre aquells que sentim diferents de la nostra manera particular de ser. En el desconegut veuen la malignitat que els angoixa. Els anticatalanistes, per exemple, fracassats en una manera de pronunciar i d’entendre el món, creuen que l’extermini de llengües i cultures que consideren alienes és la solució per salvaguardar el comú de la pàtria. Grupuscles que es mouen ara ja, afortunadament, en clau d’extinció, com és el cas de Ciudadanos, agonitzant rere la toxicitat de les seues proclames analfabetes. El discurs rogallós del trencat de conyac. L’excitació boirosa del fons d’un bar, segellat de fums de tabac i brofegades de sobretaula etílica. En aquell obagós primitivisme van forjant-se estratègies com aquesta. Agermanades amb el feixisme tronat d’altres com VOX, ressuscitades darrerament davant l’amenaça del que creuen únic i indivisible. El mascle que no suporta ser abandonat perquè perd tot valor davant dels altres. Perquè l’han despullat del seu domini. I per això insisteixen a mantenir-nos en aquesta pàtria tronada i paleta. Resclosida i incapaç d’acceptar-se diversa per por de perdre l’hegemonia simbòlica de la balladora flamenca  a sobre del televisor, el bou sobirà als turons de la carretera, el posat fatxenda i homicida i les sotanes, encortinant-nos la visió adulta de la vida. I els mitjans de comunicació de masses convidant-los a lladrar, a normalitzar-los en el discurs, com si la seua presència fos una riquesa que cal atendre, un miracle de les llibertats aconseguides. I aquí els tenim. Una fauna creixent en el seu podriment intel·lectual, que ha bescanviat el got i el ganivet de la taverna, pel vestit, la corbata i les dietes. Farcits d’una retòrica buida i casernària. Això ens queda. Un món que flirteja amb l’abisme, pensant que pot posar la gestió del seu destí en mans de persones expeditives d’ignorància i que han abandonat la dignitat de pensar.