en lo que preferiría no pensar

“En lo que preferiría no pensar”, escrita per la neerlandesa Jente Posthuma (quina gràcia el nom), traduida per Catalina Ginard Féron i publicada per Bunker Books, és una novel·la curta (237 pàgines), escrita a manera d’un inventari de records però sense ordre cronològic. Una construcció que, potser, mira de posar-nos al davant una mena de mapa emocional a través del qual no ens perdem en la itinerància fallida (si més no, la meua) de la seua lectura. 

Dos germans bessons (un noi i una noia), tenen una mena de relació d’amor odi. Ella intenta resoldre l’enigma sobre el seu suïcidi (no faig cap espòiler, no patiu). Encaixar-se al buit que li provoca aquella desaparició de la mateixa manera maldestra que amb la que va intentar viure l’acoblament quan encara era viu. Un lligam que, contat així, em resulta bastant complicat d’entendre. Em costa arribar a la justificació del perquè aquesta dona viu una obsessió que l’allunya fins i tot de tenir interessos i ambicions personals pròpies. 

En un país com Holanda, el suïcidi és la causa més important al món, el tema queda bastant diluït després d’una acumulació d’introspeccions que se’ns fa pesada a mesura que avancem i malgrat estar esguitada d’anècdotes i fets relacionats amb aquest tema i que compta amb la fascinació (malaltissa) dels dos germans. Trobem, per exemple, referències a la Sylvia Plath o la Virginia Woolf. I, fins i tot, del metge (sic) nazi Josef Mengele, recosits d’una manera que tampoc acaba de millorar l’entrellat de la trama. Tot són peces que no encaixen i no fan altra cosa que frustrar-nos els avanços. Només per afegir un detall: als Països Baixos, el nombre de suïcidis és molt superior al d’assassinats. Fins al punt que, per cada persona assassinada se suïciden 14,1 persones.

Referir pensaments, diàlegs i esdeveniments sembla més important per a l’autora que la mateixa història que vol contar. No la reforça ni l’aclareix. Tampoc té la capacitat per aconseguir les adients atmosferes opressives que li convenen al relat i que acaben provocant-li un sotrac al lector, la incomoditat que li demane posicionar-se, com sí que ho fa Lize Spit (“El deshielo”. Seix Barral), per posar un exemple. 

A favor, puc dir que, per moments, hi trobem bon material. Frases punyents, elaborades. Fites que ens podien haver marcat el recorregut. Com ara aquestes línies (la traducció al català és meua, que em disculpe la Catalina Ginard), on el personatge d’ella diu: “En moments de buit, com quan soc esperant el tramvia, sent que aterre al meu cos. No és el mateix que caure, primer sent les cames, després els peus i en acabant el terra. I llavors estic dret, ferm, com algú que sap el que fa al món.”