pluja de gel

Pluja de gel, escrit per l’autor suiís Peter Stamm i traduit per Joan Fontcuberta per a Quaderns Crema és la seua primera col·lecció de contes. En ell trobem nou relats, relativament breus, ambientats en diversos llocs del món i protagonitzats per personatges —joves la majoria— que, o bé miren de reeixir al bell mig d’una vida que no acaba de tenir tot el sentit que caldria, o pateixen la recerca de la parella adient, de l’amor i d’aquella seguretat que sempre ens fuig de les mans i que ens fa caminar sovint per carrers tous, fragilitzant-nos les passes. 

Stamm ho conta com si es tractés d’un observador desafectat, amb aquella distància que permet no jutjar les coses que passen. Amb frases curtes, contundents, diàfanes. Narrades sempre en primera persona, ens mostra la història i els personatges des d’un present immediat. Un instant de la seua vida amb una total absència de biografia, d’enyorança, d’història. Sota un hivern omnipresent (real o no), que va entelant les situacions d’una tristesa enganxosa, i ens fa respirar un aire glaçat que acaba ofegant-nos les alenades.

Tot i l’aparent manca d’emoció en la narrativa, una de les coses més reeixides de l’autor, per a mi, és el retrat d’uns personatges atrapats en la fatalitat que és ser ells mateixos, condemnats a fer sempre allò que no voldrien o no esperaven viure.

Colpidor el relat del bany nocturn d’un grup d’amics de l’escola a un estany, que acaba de manera dramàtica, mentre el protagonista s’ho mira tot, estirat sobre la fusta d’un embarcador, a la vora d’algú amb qui, potser, no hauria d’haver estat. I l’habilitat per fer de la culpa, una emoció oblidable, incapaç de perforar la consciència.