Quan la boira dicta sentència

Hi ha resolucions judicials que arriben com un aldarull, com un colp net sobre la taula que imposa una veritat sense fissures. I n’hi ha d’altres que s’insinuen amb un tremolor més subtil, com si el tribunal que les dicta avancés entre bancs de boira, obligat a fer passes curtes, a palpar el camí amb la punta dels dits. La condemna al Fiscal General de l’Estat pertany a aquest segon grup: una sentència que vol ser precisa, però neix d’una imprecisió que l’acompanya com una ombra que el sol no arriba a dissipar.

La democràcia es fonamenta, en part, en aquesta confiança: que els tribunals suprems, quan parlen, ho fan amb la gravetat de qui coneix que cada paraula pot inclinar el pes de la balança col·lectiva. Però quan la narració judicial es construeix sobre absències —sobre allò que no es pot demostrar, sobre allò que es presumeix, sobre allò que “hauria pogut ser”— la ciutadania comença a preguntar-se si la veu que escolta és la del dret o la del rumor.

La sentència contra el Fiscal General no acredita un autor; insinua una proximitat. No localitza una mà; dibuixa un entorn. No prova la filtració; imagina la trajectòria possible del missatge. El tribunal diu que el delicte s’ha comés, però la figura que l’ha comés continua dissolta, com si algú hagués caminat per un desert i només n’hagués deixat les petjades. I, malgrat això, les petjades s’atribueixen a un sol caminant, encara que ningú no l’haja vist.

Aquesta manera de condemnar —per aproximació, per ecos, per geometria circumstancial— té conseqüències que van més enllà del cas concret. Perquè quan la justícia es permet aquest tipus de vol, quan substitueix el pes de la prova per la seducció del relat, trenca un principi que és més que jurídic: és un principi democràtic. La precisió en el dret penal no és una delicadesa tècnica; és el pacte que ens protegeix a tots del poder.

Quan un tribunal escriu que “algú de l’entorn immediat” va actuar, però no pot dir qui, i tot seguit conclou que el responsable és el cap d’aquell entorn, està fent una operació més pròpia de la mitologia que no pas del dret. La figura de l’“algú” sense rostre —aquesta presència espectral que recorre la sentència— funciona com un fantasma justificatiu. No sabem qui és, però sabem què ha fet. No podem provar-ho, però podem condemnar-ne un altre.

Això és una llosa pesada per a la democràcia. No perquè el condemnat siga una figura rellevant —això, en el fons, és secundari— sinó perquè el tribunal que condemna s’exposa a perdre la seua autoritat moral. I quan un Tribunal Suprem perd aquesta autoritat, no fa defallir només una institució: s’esquerda una peça essencial del sistema.

Els tribunals no viuen només de lleis; viuen de fe civil. Quan la ciutadania percep que una sentència s’ha estés damunt d’un terreny incert, que la boira pesa més que la llum, que la inferència supera la prova, aquesta fe comença a erosionar-se. I amb ella, la capacitat del sistema de sostenir la confiança pública.

Les democràcies no moren per grans ruptures: moren per desgast, per un degoteig lent de desconfiança. Una sentència imprecisa aquí, un procediment opac allà, un vot particular que apunta a conjectures més que a certeses... I el mapa institucional comença a perdre definició, com un dibuix traçat amb carbonet i fregat per la mà del temps.

Hi ha qui diu que exagerem, que un sol cas no altera l’arquitectura institucional. Però la història ens ensenya una altra cosa: que els edificis més sòlids s’ensorren quan les seues bigues mestres perden, no la forma, sinó la confiança. I la confiança es perd amb silencis, amb ombres, amb sentències que volen ser far i acaben essent espelmes tremoloses.

El Tribunal Suprem pot imposar una pena, pot redactar una resolució impecable en la forma, pot vestir-se d’autoritat. Però si no pot dissipar el dubte que ell mateix ha creat, aleshores la seua veu ja no és la del jutge que il·lumina, sinó la del jutge que projecta ombres. I això no és una qüestió tècnica: és una qüestió democràtica.

La precisió no és un luxe de juristes; és l’última frontera que protegeix la llibertat. Quan la boira dicta sentència, tots hi perdem una mica. I potser per això cal recordar que, de vegades, el veritable perill no és allò que el tribunal condemna, sinó allò que deixa sense definir.