(Article de reflexió poètica a partir del llibre de Josep Manel Vidal)
Hi ha llibres que no s’escriuen per explicar res, sinó per restaurar l’alenada. L’endemà de totes les fosques és un d’aquests llibres: una manera de tornar a respirar aire net després d’haver viscut massa temps en cambres interiors on el desig i la pèrdua es disputen el mateix espai. Josep Manel Vidal no narra, no declama, no exhibeix cap voluntat de fer-nos entendre l’amor. Fa una cosa més subtil: ens retorna el pes de les paraules que es trenquen i es recomponen dins el cos, com qui escolta la recuperació lenta d’un òrgan que havia deixat de funcionar.
Llegir aquest poemari és com entrar en un hort antic després de dies de tempesta: la terra encara és humida, la llum cau amb una revelació mínima, i els silencis entre les branques s’obren a la realitat més que els fruits. Vidal sap que el llenguatge és una matèria viva, i no una eina. Les paraules que fa servir tenen arrels, membranes, zones fràgils. Són organismes que es desplacen d’un vers a l’altre, buscant un lloc on curar-se.
Aquesta manera de fer té una conseqüència moral: la poesia no és un exercici d’imaginació, sinó una forma de presència. No hi ha metàfores decoratives. No hi ha artifici que tape el dolor. El llibre avança com avança la llum després del tall elèctric: amb aquella tremolor que anuncia que el món torna, però no exactament com era.
L’amor, aquí, no és una exaltació: és un espai de treball, el pulmó d’un organisme on cada inspiració deixa rastre. “Tacar-me les parets del cos amb els sucs de la teua polpa dolça”, diu un vers, i no és una imatge eròtica: és una geologia del vincle, una manera de reconéixer que estimar és deixar-se sedimentar per l’altre. Vidal no parla del cos com carn, sinó com topografia emocional. No hi ha abruptesa, no hi ha pressa, no hi ha exhibicionisme. Hi ha delicadesa i una mena de saviesa atàvica: una manera d’aprendre que fins i tot la felicitat necessita lloc per fer peu.
Però potser el tresor més profund del llibre és la manera com conjuga foscor i llum. La foscor no és obstacle; és matèria prèvia. La llum no salva; acompanya. Els poemes entenen que la claror sempre arriba sobre un territori devastat, i que hi ha noms —noms estimats, noms perduts— que funcionen com petites fogueres: breus, precàries, però suficients per a orientar el pas.
L’endemà de totes les fosques és, en el fons, una cartografia de supervivència íntima. Ens recorda que hi ha fragments de nosaltres que només es poden dir en veu baixa, i que hi ha amors que se sostenen, no pas perquè sobreviuen sobre els recursos de la inèrcia, sinó perquè la memòria els manté oberts com finestres orientades al mateix vent. Vidal escriu des d’aquest lloc: el lloc on les paraules respiren com plantes nocturnes, i on la llum arriba sempre una mica tard, però arriba.
Potser per això aquest llibre ens toca tant: perquè confirma que la poesia no és una forma de consol, sinó de consciència. I que hi ha fosques que només poden entendre’s després d’haver-les viscut. I esperances que només s’escriuen quan encara ens tremola el pols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada