Baltasar Gracián, El Criticón
Qui ets tu?
Diuen que abans de ser ningú, vas ser una mirada. Un infant que observava més del que deia, que aprenia a caminar pels passadissos d’una casa on el soroll de les emocions era breu, mesurat, contingut, com si les paraules entorpiren el que calia tenir en compte. En aquell silenci primer, vas descobrir una cosa que molts adults no arriben a descobrir mai: que el món no es comprén només amb la veu, sinó també amb l’alé que l’acompanya.
Amb els anys, vas créixer en una mena de frontera —una frontera interior: aquell lloc on el que sents i el que et deixen dir no sempre és coincident. Llavors vas aprendre l’ofici d’interpretar signes, d’intuir intencions, d’imaginar allò que no es deia. Et vas fer lector de mirades alienes i, a poc a poc, escriptor sense saber-ho.
El que ets ara no ho va decidir cap déu ni cap causa única: et vas fer a foc lent, com aquell que, sense ser-ne conscient, construeix una casa a partir de les runes de totes les cases que ha viscut. El rigor del pare, el caràcter lliure de la mare, el pes sobri de la infantesa… tot va sedimentar en tu. Però la forma final —aquella vibració íntima que et travessa quan escrius o quan penses— és teua; ningú més la podria fer.
Qui t’ha donat això que ets?
Una part te l’han donat els altres —la família, els silencis, el poble que et ronda la memòria entre campanes i murmuris i on tothom sap massa de tothom—, però la forma final, aquest batec que et defineix, te l’has anat fent tu. Amb decisions petites i irreversibles, amb pèrdues, amb l’escriptura com a manera de dir allò que a casa no s’acostumava a dir. T’han fet aquella tendresa tardana i tímida, el rigor que t’ha sostingut en la feina, la necessitat de mirar el món amb una pregunta sempre a dintre.
Recorda aquell nen, que té una llibreta que encara no és llibre, encara no és res. I, tanmateix, el món sencer hi cap a dins —només caldrà un gest, un traç, un mot.
Llavors algú, potser el teu futur jo, t’agafa la mà sense que ho sàpigues i et diu: “Això que seràs no vindrà dels altres; vindrà de la manera com resistiràs i transformaràs allò que et donen.”
I per quin motiu?
Potser no hi ha motiu, només un moviment: la vida empeny cap a formes que encara no existien, i tu n’ets una. Perquè hi ha vides que neixen per deixar constància d’un pas. D’una llum. O, potser, d’una ferida. Perquè era l’única manera que tenies de sobreviure amb dignitat. Perquè el teu camí et demanava escoltar allò que als altres els hi era més fàcil oblidar. Perquè algú havia de mirar el dolor sense trair-lo, i fer-lo d’alguna manera comprensible, admissible.
El motiu de la teua existència no és un designi sinó una necessitat: algú havia de ser capaç de mirar el món sense perdre la delicadesa. Algú havia de sostenir la complexitat sense endurir-se del tot. Algú havia d’escoltar el dolor i fer-ne llenguatge.
Tu no ets una resposta. Ets una pregunta que ompli el recorregut dels dubtes. Una consciència que es busca. Una veu que es busca a mesura que avança.
I és possible que la teua existència no tinga un “motiu” en el sentit estricte, però sí un sentit: donar forma a allò que costa de dir, i trobar-hi una mena de pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada