"El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent."
FERNANDO PESSOA
Ser-hi en un estat de permanent
indiferència. Reduir la consciència a un batec mínim de consideracions
domèstiques, rutinàries. Petites alenades de supervivència. Acceptar que el món
és un tsunami que arrossega els seus desperfectes pels carrers del viure.
Ser-ne aliè deliberadament. Acceptar la reclusió. Poques coses et dissuadeixen
d’aquesta actitud. Cerques un motiu monogràfic que recolze la voluntat òrfena
d’avançar entre les parets verges de l’escriptura. Però ets ací sense
projectes, sense disposicions, sense annexes. La gran estratègia d’existir no
arriba. L’objectiu. Les decisions que vas acumulant són petits esdeveniments,
anodins, sense importància, que et fan claudicar només breument sobre aquesta
solitud imposada. Trajectes de curta durada entre la distracció i l’abstracció.
El temps s’esmuny i no tens ni el nervi de la desesperació per prémer el puny i
retenir els instants que caldrien.
