dimarts, 25 de juny de 2019

caminar la fosca


“A lo lejos el río habla con sus orillas.”
Gertrud Kolmar

El món d’ara crida amb la mateixa veu rogallosa del passat. Es fa desagradós en el seu propòsit. Interromp sovint aquesta estada que sempre vols aliena als esdeveniments de l’exterior. Un dia llegiràs com acaba tot. Tens aquesta descoratjadora certesa. I llavors tothom veurà que el final que truca a les portes de cadascú i que ningú no podrà ignorar és talment com aquell que va posar fi a la consciència humana, resoltament suïcidada en les fàbriques d’extermini. Perquè va ser això: vam matar l’home, planificadament. Vam  seure a la taula i, mentre donàvem compte dels postres i les culleretes del cafè li treien aquella dringadissa amable a la porcellana de les tasses, ens vam organitzar per eliminar aquella nosa que suposàvem feridora de les nostres expectatives d’un món nou. Vam calcular el propòsit de cada mort de cada home i de cada dona i de cada nen petit. Així va esdevindre tot. Tot va quedar aturat aquell dia. Des de llavors només som caminants entre la fosca. Caminants entre el miratge d’una existència impossible. Volem pensar que sí, que se’n sortirem. Però la memòria ens martelleja i ens evidència com d’equivocats que estem. Surem sobre l’aigua d’aquell odi que mai no ha vessat pel definitiu clavegueram de la història. Omplim les esglésies i ens recitem totes les salmòdies que portem a dintre, aquelles cuirasses que només en la infantesa ens regalaven protecció i miracles. Però ara res no funciona. L’oració no se’n pot desfer de les urpes de la rancúnia, enganxada com una neula al paladar del món. Res no escapa del seu verí. Déu mor i només tenim l’absurda inèrcia de salvar-nos.