- Altra vegada sóc
Hi ha evidències
que enfosqueixen el resultat de la descoberta. És la resolució inesperada a
alguna cosa amb la que havies pactat un altre desenllaç. Un altre de ben
diferent. Hi ha miralls que no reflecteixen llum. Et tornen aquella fosca que
defugies. Però hi ha coses més implacables que la infantil indiferència. El que
va quedant de tu mateix, per exemple. Aquell tot que ja va sent només un
escampall de referències d’un passat que costa entendre ara en el seu conjunt.
La novetat que vas ser, vull dir. Un dia et lleves i ja no hi ets. Queden
rastres imprecises. Un esborrany poc aprofitable. Estat de pèrdua. Irrebatible.
Pronuncies en veu alta una sèrie de resolucions increïbles. La solidesa sonora
que provoquen volen foragitar la malignitat que habita en aquella imatge
inacceptable. Estàs decidit a continuar sent malgrat la voluntat del temps
d’imposar-te un canvi. Treus aquell graduat grogós de filosofia, rosegat pels
seus cantons, inservible com a passaport a l’esperança i dius allò. Acceptes
fer-te gran, però no vell. I saps en el fons que has fet l’enunciat d’una
equació impossible. Ser vell. Envellir. El temps decreta decrepituds. Assenyala
sobre el cos un tot de cicatrius. Redueix les possibilitats geogràfiques
d’aquell món per descobrir que sempre t’havies pensat en una planícia sense
referències. Un mapa sense canvis. Una orientació perduda. No vols ser la torna
d’aquell degoteig. Però ho ets. Quina altra cosa podries ser, si no? Els
objectes inerts semblen congelats en aquell passat originari. Estalvis de l’erosió
de les hores. Tu no. Tu ets evidència de la provisionalitat. La inconsciència
no t’ha salvat dels efectes d’aquella llarga caminada iniciada en la naixença.
Acumules més pretèrit que esperança.
