La llibertat és
un estrany viatge.
JOAN MARGARIT
No tens un posicionament clar
sobre l’existència de Déu. I, precisament per això, no pots definir-te. No pots
saber si ets un creient que ha deixat de ser-ho o un ateu que nega aquell afany
tan valorat de transcendència. Tot i que el teu comportament no és una
militància activa, una resolució combativa, una disputa oberta. Has viscut
molts anys amb aquella condició assumida de sentir-te habitat per una
prevalença espiritual que expliqués l’incert de moltes coses que esdevenen.
T’has sentit còmode rellogant els teus gestos en aquella gimnàstica, mínima i
ritual, que t’asserenava a la vora de les desconeixences. No t’esforces tampoc
en negar-ho. En el fons a tots ens mou l’èpica de les coses, les petiteses que
apareixen davant nostre transvestides, de sobte, en un mena de mar roig que
se’ns obri en dues meitats quan la fugida a l’esperança era ja un impossible.
Aquell “hem perdut, no hi ha més”. No saps si Déu existeix. Potser és a ell a
qui no li agrada existir. Només saps que un dia Déu calla. Deixa d’expressar-se
en aquell pentagrama idíl·lic que eren les notes de pols en suspensió sobre els
feixos de llum de la vesprada. Mai no ha dit res, de fet. No saps si Déu
existeix o el dubte és viure aclaparat en aquest silenci. El dia que tinguem la
certesa que Déu no hi és, perdrem la por de ser només homes? Sabrem viure
aquesta solitud com una emancipació alliberadora? O marcarà els nous límits de
la tragèdia que intuíem?