dilluns, 17 de juny del 2019

ningú no et mira


No és el silenci i és més que el silenci.
MIQUEL MARTÍ I POL


La realitat s’evidencia malament sota les sospites del pensament. El teu cap protagonitza massa coses. Presideix ànims i sospites amb una desmesura intolerable. I res d’això no passa al teu voltant. Has de pensar en la teua petitesa, afegida a l’anatomia del cos social del què formes part i que ningú no nota. La imperceptibilitat del teu trànsit. Ningú no et mira. Aquella visió vigilant que tens de tu mateix, és només un neguit imaginari que t’ofega els avenços. És la paranoia més comuna. No tens paper en l’atenció del món. Allò que abans ha estat una convencional discussió absurda, comença i acaba en l’escridassada que l’ha continguda. No hi haurà deflagració ni ona expansiva que arribe a desestabilitzar allò que els altres estan fent mentre tu t’aclapares amb fantasmes i altres inexistències del dol.