No és el silenci i és més que el silenci.
MIQUEL MARTÍ I POL
La realitat s’evidencia
malament sota les sospites del pensament. El teu cap protagonitza massa coses.
Presideix ànims i sospites amb una desmesura intolerable. I res d’això no passa
al teu voltant. Has de pensar en la teua petitesa, afegida a l’anatomia del cos
social del què formes part i que ningú no nota. La imperceptibilitat del teu
trànsit. Ningú no et mira. Aquella visió vigilant que tens de tu mateix, és
només un neguit imaginari que t’ofega els avenços. És la paranoia més comuna.
No tens paper en l’atenció del món. Allò que abans ha estat una convencional
discussió absurda, comença i acaba en l’escridassada que l’ha continguda. No hi
haurà deflagració ni ona expansiva que arribe a desestabilitzar allò que els
altres estan fent mentre tu t’aclapares amb fantasmes i altres inexistències del
dol.